| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
JO TAMPOC NO TINC LA CULPA DE LA CRISI
 dijous 14/octubre/2010 - 05:08  906  9
El Codi Penal espanyol – que en això no crec que sigui gaire diferent del de la resta dels països occidentals – diu que només són inimputables – és a dir, no susceptibles de ser castigats malgrat que hagin delinquit – els deficients mentals i els menors d’edat.
Ara bé: les corrents més modernes de la psicologia apunten a que la culpabilitat, el sentir-se culpable, és quelcom que ja està superat. No només perquè es veu que en realitat no som culpables de res, sinó que es veu que, a més, no és sa ( sentir-se culpable, vull dir ).
Suposo que això deu explicar que cada vegada sigui més difÃcil de trobar alguna persona que es consideri culpable d’alguna cosa. De qualsevol cosa. Per petita que sigui, com el ferd tard. Per gran que sigui, com un assassinat. Per mitjana que sigui, com l’absentisme laboral. Ningú ja no tenim la culpa de res. D’arribar tard en té la culpa la societat. De l’assassinat en té la culpa l’explotació burgesa. I de l’absentisme laboral el metro.
En aquest marc d’inimputabilitat general buscar culpables a l’actual crisi econòmica és un exercici absolutament gratuït: no havÃem quedat que ningú no tenia la culpa de res? Doncs, això. La culpa de la crisi la té la crisi. Ja està .
N’hi ha alguns, però, que, quan va maldades, això de l’inimputabilitat general no els convenç. Ells estan Ãntimament convençuts amb part de la teoria: ells no tenen mai la culpa de res, ni de fer tard, ni del seu absentisme laboral, ni de l’assassinat de la seva dona, ni de la crisi. Però no és cert que no hi hagi culpables. És clar que n’hi ha: els culpables són els altres.
Els culpables són els altres. Sartre – aquell pèssim pensador però excel.lent escriptor va escriure una frasse - no gaire marxista, ni socialista i més aviat antihumanista- que deia que l’infern són els altres. Ésuna frase rodona i, com la majoria de les frases rodones amaga una gran mentida: l’infern probablement no existeix i si existeix, l’infern és l’infern.
Els altres són aquells amb els que compartim la gran fortuna d’habitar aquest món, a vegades amb encert i a vegades amb desencert, aquells sense els quals no seriem res més que un pobre meteorit perdut enmig de l’univers. Com se li pot acudir a algú que els altres són l’infern? No home: en el pitjor dels casos, l’infern és el nostre egoïsme, la nostra vanitat i la nostra estultÃcia. I som molt afortunats de que els altres els suportin.
Però, com em passa sovint, me n’he anat d’una cosa a un altra. En tot cas, es veu que buscar la culpabilitat en els altres ja ve de lluny. I, evidentment, és molt anterior al pobre Sartre, que ha estat enterrat injustament amb el marxisme i l’existencialisme, quan la seva brillantor literà ria no morirà mai. Però torem on érem: l’infern –o els culpables- són els altres.
O sigui que el culpable de fer tard és el rellotger, el culpable del seu absentisme laboral l’empressari, la culpable de l’assassinat de la seva dona és la seva dona i els culpables de la crisi són el govern i els bancs. Fantà stic! L’autoestima, sense una volva de pols.
No hi fa res que ell votés el partit del govern. No és culpable d’haver-lo votat. No hi fa res que quan va anar al banc fes una hipoteca a 40 anys vista, a interès variable per 1.500 € mensuals quan, entre ell i la dona – abans d’haver-se divorciat – en guanyaven només 3.000 €. No és culpable d’haver-la signat.
Jo tinc hora al psiquiatra perquè la meva perspectiva de les coses difereix radicalment de la d’aquest ciutadà postmodern i exemplar. Jo penso que tots som culpables de tot en més o menys mesura. Penso que tots hem tirat de veta més o menys. Penso que a l’època de les vaques grasses hem estat tan ximples que no només no hem estalviat sinó que ens hem endeutat gravÃssimament.
Penso que quan les coses anavem tan bé que semblava que anaven súper bé, ningú – o prà cticament ningú- no va demanar a les administracions que féssin el favor d’estalviar, que si venien els espatecs, la societat tindria un matalàs de diners públics. Tots ens và rem posar la mar de contents quan el govern va començar a repartir diners i xecs i m’agradaria saber si algú, a hores d’ara, recorda aquells diners i aquells xecs on paren.
Hem oblidat el que sabien els nostres avis: que estalviar és bo, que estalviar és essencial. Hem pensat que en sabiem més que ells i fins i tot que ells eren idiotes i que en realitat és que és bo i essencial és consumir com més millor. Sensacional. Només que, quan venen les garrotades, resulta que ja no tens cap roc a la faixa perquè t’has dedicat a tirar-los al riu a veure quantes vegades botaven o a perdre’ls fent jocs malabars. De fet, ni faixa ens queda. I, sovint, ni pantalons, ni esclops, ni camisa, ni barretina. Potser només ens queda saber-nos no culpables. Culpables, de què? Ehhh
M’adono perfectament que la meva postura és anacrònica i perillosa, per això aniré al metge. Si els ciutadans fossin responsables dels seus actes, no només patiriem una crisi, sinó que patiriem una depressió – mental, vull dir – generalitzada. I això s’ha de cuidar. Podria agafar-nos un atac de responsabilitat i això sà que em temo que no interessa a ningú.
Perquè un ciutadà responsable (és a dir, que respon dels seus encerts i dels seus errors) és un ciutadà crÃtic. I això dóna massa feina. Per això dic que no interessa a ningú: imagina’t haver-nos de llegir els presupostos de les nostres respectives administracions, quina mandra, tu! Imagina’t fer un pressupost mensual de despeses domèstiques, quina pèrdua de temps! Al cab i a la fi, un dia o altre tornaran les vaques magres i ja està ! I fins que no arribin, l’Estat ja se’n cuidarà que la sang no arribi al riu.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
