| |
CINEMA: WALL STREET 2, EL DINER NO DORM MAI (Direcció: Oliver Stone, Estats Units, 2010) Estrena: 08/10/2010
 dimecres 13/octubre/2010 - 05:48  893  0
Oliver Stone és d’aquells cineastes “tot terreny” que aprofita els moments més rellevants, per convulsius, que es donen a arreu del món, i en questió a la perfecta i embolcallada Nord-Amèrica dels segles XX i XXI, per posar el dit a la llaga en els assumptes més delicats que han trasbalsat una societat dominada per l’alarmisme (World Trade Center, 2006), els mitjans de comunicació (Nascuts per Matar, 1994) i, fins i tot, la guerra (Platoon, 1986) sense deixar de banda un clar missatge crític a la política i al poder que regnen la funció mentre es preua un clar missatge de denuncia.
Però Stone és capaç de, fins i tot, d’humanitzar als deshumanitzats botxins responsables de que el seu país hagui mantingut un paper de prepotencia davant els conflictes internacionals. Els fallits projectes de les biografies de Richard Nixon,“Nixon” (1995) o George Bush fill, “ W.” (2005), que d’aquest últim film aquí varem gaudir d’un passi per a la televisió sense que s’estrenés a les sales el mateix dia que Obama era proclamat 44è President dels EEUU. Ambdós llargmetratges es poden contrarestar amb encertades denúncies sobre l’intervencionisme directe o indirecte en films com “Salvador” (1986); o “El Cel i la Terra” (Heaven and Earth, 1993). També ha llançat atacs contra la Comisió Warren a “JFK” (1991); l’excés de la fama i les drogues a “The Doors” (1991) o l’imperialisme esportiu a “Un Diumenge Qualsevol” (Any Given Sunday, 1999). Abans d’aventurar-se amb “Alexandre Magne” (2004), el cineasta desvarià al terreny del documental amb “Persona Non Grata” (2002) sobre la figura de Yasser Arafat amb el rerafons del conflicte israelo-palestí i els dos reportatges sobre Fidel Castro, “Comandante” (2003) i “Looking for Fidel” (2004). Amb el dirigent cubà, Stone és tan un acèrrim comunista com un patriota ianqui orgullós de la seva condició, el va tornar a posar rera les càmeres amb “Al Sud de la Frontera” (South of the Border, 2009) però on en aquest documental es centra amb la vida del seu col.lega Hugo Chávez i on també no falten les presències de dirigents com Evo Morales i Cristina Fernández de Kirchner.
El 1987, en plena apoteosi del seu èxit més comercial, “Platoon”, Oliver Stone va decidir atacar l’imperialisme ianqui desde la matriu; és a dir des del món de les finances al carrer més poderós del planeta. “Wall Street” va entronitzar a la fama a Michael Douglas com al forassenyat Gordon Gekko, un tauró de la borsa que prevarica, sustrau informació privilegiada i soborna després d’espantar als inversors amb una elegancia i fredor propia del fenòmen yuppie disposats a fer-ho tot per tenir de tot, i que escriptors com Tom Wolfe reflectarien tan bé amb la novel.la “La Foguera de les Vanitats” o “American Phsyco” de Bret Easton Ellis, revers tenebrós on el model de yuppie vol apagar el seu excés de luxe, permitint-se el plaer de fins i tot matar.
El primer “Wall Street” mostrava una encertada visió sobre aquell referent d’home engominat tipus Mario Conde que sent pobre vivía de la fortuna. Amb “Wall Street” 2 podem preuar Gekko redimit, amb un nou pupil a qui ensenyar les arts, i un enemic que el supera tan en xuleria com elegancia a l’hora d’absorbir les agències financeres abans que el país les nacionalitzi. I és que si el pretext més clar que ha tingut Oliver Stone amb “Wall Street 2” com a séquela, ha estat precisament la Crisi Econòmica, (en aquell cas l’ensorrament de la Lehman Brothers) que obligà a la Casa Blanca a intervenir. Des de que els atemptats de l’11-S Biush donà llum verda perquè les finaceres reduïssin a un 1% els interessos per comisió per reduïr el nivel de desconfiança produït per la falta de seguretat, la demanda per concessions de crèidt va augmentar però no així el líquid, fent escaltar primer una bombolla inmobiliària, seguida per l’expropiació de la Lehman, seguit de l’efecte dominó que ha anat repercutint la resta del món.
Stone és un director d’orquestra a l’hora de posar-nos al dia amb els engranatges de l’horror econòmic que representa acabar el dia amb nombres roigs. Però la resta del film no deixa de ser un retaule familiar desestructurat d’un home que intentarà o no ser el que volia ser i que, potser el seu resultat cau en la ronroneria abans que en l’alliçonament i el càstig. S’excedeix amb la dosi d’ensucrament per part d’alguns dels actors secundaris (especialmente a la parella formada per Shia LaBeouf i Carey Mulligan, que tot i que convincents no deixen de ser uns pipiolis en un toll d’estèrcol).
|
Contactes
Registra´t
