| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
EL TANCAMENT DE LA LLIBRERIA ONA.
 dilluns 4/octubre/2010 - 08:09  721  5
Tinc un disgust en llegir que la llibreria Ona plega. Era una llibreria situada a la Gran Via, a la confluència amb Roger de Llúria, on només es venien llibres en català . No era una llibreria molt gran però hi podies trobar alguns llibres que a altres llibreries més generals no trobaves.
Els catalanistes som gent incongruent. Dediquem moltes hores al dia a escampar als quatre vents el nostre patriotisme però a l’hora de la veritat no en som gens de patriotes. No comprem premsa en català , no anem als cinemes que fan pel.lÃcules en català , no anem a comprar als establiments que s’han mullat defensant la nostra llengua, etc...
És com si un cop feta la proclamació, penjada la senyera al balcó i votat el partit més catalanista de tots els partits catalanistes que es fan i es desfan; el nostre compromÃs amb la catalanitat es diluÃs. Que tant ens foti, per exemple, llegir un autor extranger en una traducció catalana o castellana, que tant ens foti veure una pel.lÃcula en català o en castellà , que tant ens foti comprar un diari en català o castellà i que tant ens foti anar a gastar-nos els diners als llocs on s’està fent un esforç per normalitzar la situació del català i els que no.
Llegeixo que la llibreria Ona era deficità ria prà cticament des del primer dia. Això vol dir que durant la transició la gent va fer un esforç per a que la llibreria rutllés però que després, amb la consolidació de lademocrà cia, la gent hem deixat de fer aquest esforç. Hem confòs la normalització de la democrà cia espanyola –que no deixa de ser un gran què, és clar- amb la normalització nacional de Catalunya, de la que estem molt lluny i en continuarem estant fins que no tinguem un govern sobirà . No podem ser un paÃs normal perquè els països normals decideixen com i què volen ser i nosaltres no podem fer-ho.
En aquest marc reconec que jo també he de confesar el mea culpa. Potser tinc l’excusa que, en un paÃs normalitzat, jo no seria militant de res. Seria un escèptic i un hedonista que miraria de fruir de la vida i miraria d’escriure el millor possible.
He de reconèixer que la mandra, el cansament i la decepció sovint em poden. Però el resultat de la mandra, el cansament i la decepció sovint és encara més decepció.
Més decepció que és dona quan algú que nosaltres pensà vem que continuava al peu del canó sense mandra, sense cansament i sense decepció resulta fa anys que agonitza per culpa dels que ens en hem desentés i, finalment, ha decidit llençar la tovallola.
Som un paÃs en que no lliga el que la gent vota i el que la gent fa, som un paÃs en el que no lliga el que la gent diu que és i el que la gent és realment. Ventura Gassol deia que, després de tants anys de submissió, tenim à nima d’esclaus. Pot ser. El que està clar és que quan surt un Spartac, o bé a de tenir un eclecticisme brutal – i per tant, unes quantes gotes de cinisme – o segur que li toca el rebre. I el més fort és que no li fem costat per pura mandra: com es pot alliberar un paÃs aixÃ?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
