| |
QUÈ HAGUÉS PASSAT SI M’HAGUESSIN DESIGNAT COM ADVOCAT D’UN ANTISISTEMA VIOLENT.
 dilluns 4/octubre/2010 - 09:39  661  6
El dia 29 de setembre del 2010, dimecres, dia de la vaga general, estava de guà rdia. No pensava renunciar-hi, ni pensava fer vaga. Considero que els autònoms no tenim reconegut el dret de vaga a l’Estatut dels Treballadors – que s’hauria de dir Estatut dels Assalariats, perquè hi ha altra gent que treballa a banda dels assalariats, abans dits obrers-. Quan vaig ser assalariat – mentre vaig treballar als jutjats de Sant Cugat i Barcelona- no recordo que fes mai vaga.
Em semblava que en la desastrosa situació que es trobava l’administració de justÃcia, no es podia fer. I qui fa anys que em coneix pot donar fé que anava a treballar fóra de l’horari laboral perquè considerava que que el meu jutjat rutllés era la meva primera manera de fer paÃs. Però com que a una oficina judicial, si treballa un subaltern, fa treballar els jutges i els secretaris i els fiscals, finalment, el jutge i el secretari em van prohibir que vinguès a treballar a les tardes perquè, segons ells, la problemà tica dels justiciables, no era problema meu.
El problema era que si jo treballava més, ells havien de treballar més i en aquest paÃs que se suposa que tots som tant treballadors ( jo crec que ho foren els nostres avis i els nostres besavis: ni els nostres pares, ni nosaltres, en general, no ho som ) era que ells havien de treballar més. I això sà que no.
Com que tinc dificultats de movilitat – no puc conduir – vaig aconseguir que em canviessin el dia de guà rdia i en contes d’estar-hi el dia 29 de setembre hi vaig estar el dia 30. Això volia dir que em podia tocar qualsevol detingut del dia 29, però el cas és que no em va tocar. El que sà que vaig viure in situ era que els anti-sistema dessignaven advocats particulars (hi tenen tot el dret, no caldria sinó, i, fet i fet, aixà estalvien diners a la Generalitat; però crec que es bo que se sà piga que no van amb advocats d’ofici, com els pà ries de la terra, perquè no hi van ).
I jo pensava: escolta, si després de fer tants escarafalls contra la vaga, contra els piquets coercitius i contra els brètols que van prendre el centre de Barcelona – a dues passes de casa meva – et toca defensar un d’aquests energúmens, què farà s? Saps perfectament que no pots renunciar ( només se’ns permet renunciar en casos de violació, cosa que jo crec que tampoc no té massa sentit: o hi ets o no hi ets, cosa que no vol dir que jo estigui a favor de les violacions, ni dels violadors, naturalment ).
Aviat vaig arribar a la conclussió del que hauria hagut de fer: fer la meva feina de la manera més professional possible, és a dir, intentar que absolguèssin el meu client o que li caigués la mÃnima pena possible. Em designaven per a que el judici tinguès plenes garanties i per a defensar els interesos del meu client i fer una altra cosa seria fer un triple frau: als ciutadans ( que em paguen a través dels seus impostos ), al Col.legi d’Advocats de Barcelona ( que em veu capacitat per defensar els clients la defensa dels quals em dessigna ) i del meu propi client ( que ha de tenir plena confiança professional amb mi ).
Fet i fet, pensava: has defensat delinqüents de tota mena i està s en contra de tots els delictes que han cotmès. Una cosa és el que tu faries des d’un punt de vista polÃtic – donar més corda als cossos de seguretat i endurir les penes – i una altra cosa és el que et pertoca fer professionalment.
Et preguntes si – com sovint et diu la gent – això és contradictori o no ho és. Jo crec que no ho és. Jo crec, en general, en el sistema judicial dels països democrà tics occidentals. Per arribar a un sistema jurÃdic amb lleis escrites, primer, aprobades democrà ticament, després i a un procès contradictori en que l’imputat pugui defensar-se amb plenes garanties la humanitat ha hagut de vessar moltÃssima sang. I encara hi ha molts països del món – probablement la majoria – en que no s’ha arribat a aquest punt.
Això no vol dir no vol dir, és clar que no, que l’administració de justÃcia no sigui molt perfectible, però que s’ha avançat força d’ençà que el rei distava justÃcia sense basar-se en cap llei, o des de l’anomenat judici de Déu o des dels Tribulans de l’Inquisició em sembla evident. I jo em sento part implicada en aquest progrès.
Sovint la nostra feina no s’entén: com és que defenses aquell xoriço, et diuen. I jo els hi pregunto: i tu, per què vens pa o vi o sucre a aquest xoriço? I tu per què cures o dissenyes una casa o el que sigui a aquest xoriço? I, diuen, perquè jo m’hi guanyo la vida i per mi és una persona com una altra. Potser, aquesta seria la resposta d’alguns advocats – i no deixaria de ser una resposta tan và lida com les anteriors – però en el meu cas la resposta seria més curta i més complexa. Seria: perquè és una persona com una altra i això vol dir que s’han de defensar els seus drets; perquè no fer-ho seria caure en un parany perillossÃssim que ens duria molt, molt, molt enrere.
No crec haver convençut gairebé ningú, però jo estic convençudÃssim de que és aixÃ. L’estat democrà tic i social de dret és una joia que em de continuar polint – és clar que sÃ- però que, sobre tot, hem de preservar. Diria que qualsevol alternativa ara mateix cau en l’autoritarisme i, per tant, és reaccionari. I l’autoritarisme sempre va en contra de la gran majoria. Només cal pensar en Ceaucescu o Mao o Stalin o Franco o Hitler o Mussolini. Al segle XX ja và rem cometre dos immensos errors. Esperem que no tornem a caure en les mateixes trampes. I, per això, és fonalmental reforçar molt i molt l’autoritat, sÃ. Però sempre una autoritat democrà tica.
|
| |
_Alfons_ |
Un amic
Monday, October 4th 2010, 6:58 PM
que va fer el torn d'ofici com a inici de l'exercici professional (és un sistema que fan al seu paÃs quan acabes la carrera) em comentava que van acompanyats del jutge i del fiscal al lloc el crim, recullen l'inculpat i se l'enduen, junts, al jutjat.
Em deia també que de vegades és difÃcil defensar algú que ha matat els fills i la dona, sobre tot si n'has vist els cadà vers. I que n'hi ha que diuen "jo no ho he fet" amb una xuleria que els ve de la prà ctica.
El que ell fa és aconsellar-los la millor sortida: declarar-se culpables si ho són i negociar una rebaixa de la pena amb el fiscal.
En canvi, quan veu algú que és dubte, li dóna confiança i espera que vagi parlant, li veu la por i la rà bia (la rà bia d'estar inculpat essent innocent, sovint) i llavors n'assumeix la defensa, amb èxit.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
