| |
retall de tramuntana III
 dilluns 4/octubre/2010 - 09:24  1719  2
Va arribar a Castelló i va deixar el cotxe al carreró del darrera de la plaça, va mirar des del darrera la casa d’en Manel, havia parat la taula a fóra al pati, el va saludar des del carrer
_Vinc a buscar-te o recordes el camí fins a la porta?.
L’Aina va somriure mentre pensava com de xulesc era encara, de fet els del poble sempre tractaven als estiuejants com a forans, tot i que ella s’estimava el poble com si fos d’allà.
Va arribar a l’entrada de la casa, era sota la porxada que hi havia en un costat de la plaça, la casa del costat, la dels seus oncles estava reformada i amb una porta d’aquestes modernes que ratllen el mal gust. Trencava l’estil de les altres casa de sota la porxada i l’Aina sempre veia aquestes restauracions tant modernes com una injuria al passat de les pedres. A l’altre costa de la casa d’en Manel encara hi havia la ferreteria, i potser els mateixos propietaris, va pensar.
Es va posar davant la porta, i quan estava a punt de picar amb una mà d’aquelles de ferro colat, es va obrir.
_Benvinguda senyoreta.... bé senyora no? Va dir-li en Manel amb cara somrient.
_Posa això a la nevera, és un pastís de formatge,l’he fet aquesta tarda i encara li cal un xic més de fred, per l’hora dels postres espero que estigui al punt_ va dir l’Aina amb un fet complimentós.
La casa era tal com la recordava, igual que la dels oncles, una entrada gran, que feia de distribuïdor, al fons la porta del menjador, a la dreta l’escala que pujava a la planta superior i a l’esquerra el bany.
Van entrar cap al menjador fins a la cuina, que quedava a l’esquerra. Era com si el temps no hagués passat.
_Esta tot igual _va dir, agradablement sorpresa.
_ Si, l’he intentant conservar igual, restaurant cada cosa, sense que perdés l’estil i l’aire d’aquells anys.
_ Doncs la veritat que ho has aconseguit.
Aquella cuina conservava els prestatges, els calaixos, la taula i cadires d’abans, restaurat tot, amb un gust immillorable.
A la cuina hi havia la porta que menava al pati. Amb una part enllosada i l’altre amb l’hort, que havia estat transformat amb un jardí, amb plantes del país, les lavandes, el romaní un llorer al fons, matolls de fonoll i de maria lluïsa.... Una baladre. Només hi sobrava la buguenvíl•lia, però es podia perdonar, perquè florida era una meravella. Sota el baladre hi havia el cisu, el pastor belga que havia propiciat aquella trobada, jeia tranquil i es va deixar amanyagar mentre movia la cua i aixecava al cap, a tall de benvinguda.
_ Això si que està canviat, recordo l’hort del teu pare.
_Si clar però t’has fitxat que tot son plantes del país, encara sembla que sento com el teu cosí ens explicava en aquelles escapades als aiguamolls la importància de mantenir les plantes d’aquí. L’Aina va somriure, li havia explicat que era professora, però no li havia dit que era biòloga, i es disposava a rebre sense protestar aquella lliçó d’ecologia domèstica.
_Saps he fet incursions en el camp ambiental, de fet l’arquitectura hi pot estar de cares o de culs amb el medi ambient i jo he preferit la primera versió.
A en Manel li encantava parlar de la seva feina i van estar uns minuts allà drets en aquell pati mentre en Manel s’esplaiava parlant dels seus últims projectes, i del respecte al medi, la integració urbanística i la importància i el valor del paisatge.
_Disculpa, potser t’estic atabalant_ No, no tranquil, m’agrada escoltar-te.
Recordava que de petit feia exactament el mateix, com xalava explicar les seves aventures i el fet de ser el gran de la colla la resta l’escoltaven embadocats. Ell ho sabia i encara recargolava més els seus relats.
Es van seure a taula i al llarg del sopar no van parar de parlar, de fet semblava que aquell parèntesi de quasi 30 anys no hagués existit. Van intercalar records del passat amb el present més immediat, van riure recordant anècdotes i van resumir aquell parèntesi en pocs instants.
En Manel va trobar deliciós el pastís que havia dut l’Aina, ella amb aquella modèstia exagerada va pensar que li feia el compliment però va somriure.
_Te’n quedarà per demà_ va dir ella
_així mentre me’ menjo recordaré aquesta deliciosa vetllada_ va respondre mentre la mirava amb un ulls intensos.
L’Aina va mirar cap al mur, fent com si no hagués sentit res _ com ha quedat la casa dels oncles? Aquell mur era prou alt perquè des del jardí no es veiés la casa del costat.
_Vols que pugem al terrat i fem el xafarder?
_Encara hi tens aquell telescopi tronat?
_Que vols dir tronat? En el seu temps era un bon aparell, recordo que no t’agradava mirar al cel, eres massa terrenal.
_ No era terrenal, però mirar al cel igual que ara, em feia sentir massa petita i m’espantava.
_I ara?
_Encara m’espanta.
_Doncs tranquil•la, el telescopi es va fer malbé i no l’he reemplaçat, no tinc temps per dedicar-hi.
Van pujar al terrat, s’hi accedia per l’escala de l’entrada, al primer pis hi havia tres habitacions i un gran distribuïdor del que partia l’escala que portava a l’habitació del segon pis, la que era la seva a casa els oncles i d’aquella habitació s’accedia al terrat, un espai reduït que en el seu temps servia per estendre la roba i poca cosa més.... Des d’allà si que es veia la casa del costat, havia estat tota reformada, amb el mateix estil que ja s’intuïa a través de la porta.
L’Aina es va recolzar a la barana que comunicava els dos terrats i en Manel se li va acosta per darrera i fregant els seus braços, va posar les mans al costat de les seves.
_Encara t’agrada el futbol? Eres la única nena de la plaça que jugava amb nosaltres...
_Si. Encara.
Va acostar la seva boca a la orella i li va xiuxiuejar _ i ara digue’m encara t’agrado jo?..
Aquell tema no havia sortit, a la conversa, de fet, en Manel agradava a totes les nenes de la plaça, i ella no n’era una excepció.
En Manel li va fer un peto a la galta mentre s’acostava per mirar a casa els veïns.
_Has vist quina font tant estranya han posat al mig del jardí? _Estranya? Vols dir horrible?.Clar potser des de la teva visió d’arquitecte es només estranya.
_Que hi tens en contra dels arquitectes?
_En general res.
_I en particular?
I abans que l’Aina pogués respondre en Manel li va fer un peto al llavis, l’Aina hi va correspondre i la passió es va deixar entreveure, mentre es barrejaven les imatges de moments passat i moments d’aquell sopar. I a aquell peto en van succeir d’altres.
Va recordar aquell Manel inaccessible, més gran que ella, i que era el nen el cap de la colla. Mai hagués pogut imaginar a les hores la situació en que es trobava ara.
_Es fa tard. Potser hauria d’anar marxant.
_Segur?
_Si, em sembla que si. Va dir l’Aina un xic tallant.
_Fas res demà?. Va dir en Manel_ Jo he d’anar a veure una obra que t’agradarà.
_No se, potser he d’anar a buscar els nens. Buscava excuses i tot i no ser la millor, aquella va semblar que convencia en Manel.
_T’acompanyo al cotxe.
La passejada fins al carrer del darrera va ser tensa. No es van dir res, a part d’un comentari respecte als veïns i el seu terrible gust suposadament modern, van somriure i es van acomiadar amb dos petons, com dos vells amics.
L’Aina va sortir del poble, i en aquells pocs minuts de carretera va pensar que no s’havien ni tant sols intercanviat els telèfons. Aquella retrobada casual no tenia sentit que es repetís.
|
Contactes
Registra´t
