| |
CINEMA: MACHETE (Director: Robert Rodriguez, Estats Units, 2010) Estrena: 01/10/2010
 dissabte 2/octubre/2010 - 08:45  553  0
Robert Rodriguez, fill d’inmigrants mexicans, és un director amb qui us familiaritzareu directament amb el seu film cabdal “Obert fins a la matinada” (From Dusk Till Dawn, 1996), un “téte a téte” amb Quentin Tarantino produïnt i coprotagonitzant aquell híbrid de thriller i fantàstic, que va representar el salt al cel.luloide de’n George Clooney. Acció i terror s’agermanaven en un festival de sang i fetge molt lluny d’aquella original i confosa òpera prima de Rodriguez, una carta de presentació tan original com ho va ser al seu moment “El Mariachi” (1992) rodada en mexicà i a l’altre banda de la frontera, tenint en compte que el realitzador va néixer a Sant Antonio, Texas.
“Machete”, que Rodriguez ha codirigit amb Ethan Maniquis, és el súmmum de la sang, les bales, els cops de puny i la calor heretades del seu film més conegut “Obert fins a la matinada”. És a dir, la sang i els budells (i aquí les vísceres són emprades com element de fugida quan el protagonista intenta saltar des d’una alçada considerable com si practiqués “rappel”) són els reis d’aquest festival “gore” que va néixer com una broma fa tres anys quan Rodriguez i Tarantino van estrenar als Estats Units i en sessió doble “Planet Terror” i “Death Proof” en una temptativa comercial anomenada “Grindhouse” i que procuraven homenatjar els vells temps en què les sales de cinema del país projectaven sessions dobles de pel.lícules de sèrie B protagonitzades per la violencia, fent ombra a actors desconeguts. Entre projecció, van urdir la idea amb altres professionals del gènere com Rob Zombiei Eli Roth, en rodar “falsos trailers” entremig, de films que evidentment eren de pel.lícules que mai es durien a terme. Com una broma de mal gust. Però el fals tráiler de “Machete” va triomfar, pel seu latent sentit de l’humor, i Rodriguez, a supliques de molts fans i internautes, va decidir eixamplar les desventures de la seva nova creació en aquest llargmetratge no apte per estomacs delicats.
Però “Machete” és hereva, en part, de “El Mariachi”. El nom del film deriva del matxet, el desproporcionat ganivet que s’empra per tallar les males herbes però també respon al perfil del seu protagonista, l’actor Danny Trejo (un secundari que ara als seus seixanta-sis anys ) que respon a la brutícia i deixadesa que porta a la seva esquena, com “Espalda mojada” que és (al.lusió als inmigrants que travessen il.legalment pel desert les fronteres de Mèxic amb EEUU), amb un passat tèrbol com antic agent federal mexicà, expolicia honest que, després de presenciar el brutal assassinat de la seva familia a mans del narcotraficant Torres (un obès Steven Seagal fent numerets de samuraï) travessa la duana on no pocs enemics l’esperen, entre ells un senador xenòfob (Robert de Niro fent la nota còmica), un caçador d’inmigrants sense escrúpols a l’hora de prémer el gatell (Don Johnson, un altre corrupte) i un mil.lionari (Jeff Fahey) que vol contractar Machete perquè faci una feina bruta. Però pel bàndol del nostre heroi no falten nenes amb cossos d’infart, una agent d’inmigració (Jessica Alba); un venedora ambulant de tacos (Michelle Rodriguez), les enfermeres Lisa i Mona (interpretades per les bessones Electra i Elise Avellán) o la mare i la filla del mil.lionari (Alicia Rachel Marek i Lindsay Lohan) que després de ser seduïdes conjuntament pel protagonista es reconverteixen en monjes. Tampoc falta un capellà (Cheech Marin) que ha convertit la seva sagristia en un centre d’operacions i que facilitarà al protagonista els medis perquè vagui a la recerca dels que l’han traït.
“Machete” és un producte comercial més, un film “gamberro” però terriblement simpàtic. La seva violència és desproporcionada i estilitzada en una estètica de còmic “underground” que guanya amb una afluencia de diàlegs pobres, marca de la casa si tenim en compte que no és més que una historia de venjança, i un entramat que deixa entreveure la denunciable situació en què viuen molts inmigrants mexicans que travessen la frontera. Però Rodriguez no vol ser el Guillermo Arriaga ni el Tommy Lee Jones de “Els Tres Enterraments de Melquiades Estrada” (The Three Burials of Melquiades Estrada, 2004) i vol anar més enllà d’aquella preciosa recreació del Mèxic hostil, polsos i ple de mosques que Sam Peckinpah va porat a terme al seu moment amb “Vull el Cap de l’Alfredo García!” (Bring Me The Head of Alfredo García!, 1974).
Rodriguez frega amb “Machete” l’anarquia i el salvatgisme i ho brinda als seus fans. En fi, sobre gustos no hi ha res escrit però les dosis de riure i els diàlegs pobres alcen aquesta trapelleria a un “divertimento” d’adults amb ganes de passar l’estona.
|
Contactes
Registra´t
