| |
WERNER HERZOG
 dimecres 29/setembre/2010 - 06:21  586  2
És, sense cap mena de dubte, un dels meus cineastes de capçalera. Sóc dels primers en mencionar-lo entre els favorits. En termes generals no se’l considera un innovador, ni un pioner o revolucionari que hagui destacat en algún film que hagui marcat època. Només extenent les més de quatre dècades que abarquen la seva filmografia, hom comprendrà que el treball d’aquest realitzador alemany, nascut el 1942 a Munich, ha conglomerat l’obra d’un ambiciós visionari i que defuig de les normes establertes per l’establishment, fins i tot avui dia on ha establert residencia a Los Ángeles on intenta guanyar-se la confiança d’un públic més ampli, empiocat de cinema comercial. I se n’està sortint prou bé amb la seva “segona vida”.
Werner Herzog ha alimentat, o suscitat, en la seva biografia, una infancia establerta en l’aïllament. Malgrat haver nascut a ciutat, va viure fins a l’adolescència a les muntanyes de Baviera i fins als disset anys no va realizar la seva primera trucada telefònica. El seu “contacte” amb elements moderns el van captivar fins a un meteòric ascens a les seves aspiracions de fotògraf i, posteriorment, realitzador. Coincideix amb l’aleshores actor del mètode Klaus Kinski, un trinxeraire que organitzava monòlegs als escenaris fent-se passar per un “fals” Jesucrist com si fós una estrella del rock però sense música. Es fan amics i prova d’allò ho demostraría amb el documental anecdòtic “El Meu Enemic Íntim” (Mein Liebster Feind, 2000) on repassava la seva trajectòria amb els cinc films que van participar conjuntament; “Aguirre, la Còlera de Déu” (Aguirre Der Zorn Gottes, 1972); “Nosferatu” (Nosferatu Phantom Der Nacht, 1979); “Woyzeck” (1979); “Fitzcarraldo” (1982) i “Cobra Verde” (1986). També han col.laborat amb Herzog els actors Bruno Schleinstein a “L’Enigma de Kaspar Hauser” (Jeder für sich und Gott genen alle, 1974) i “Stroszek” (1977), el nord-americà Brad Dourif a “Inhòspit Blau Salvatge” (The Wild Blue Yonder, 2005), o el galès Christian Bale a “Rescat a trenc d’Alba” (Rescue Dawn, 2006).
Herzog es va iniciar amb el cinema experimental amb un carregat missatge polític donades les circunstàncies del moment. L’antibel.licista “Signes de Vida” (Lebenszeichen, 1968) rodada a Creta; “Els Nans també van començar Petits” (Auch Zwerge haben klein angefangen, 1970) brillant al.legoria sobre la demagògia i escenificada a l’illa canària de Lanzarote i “Cor de Vidre” (Herz aus Glass, 1976) en què va sotmetre als actors en estat d’hipnosi. També cal tenir en compte l’excepcional documental “La Soufrière” (Warten auf eine unausweichliche Katastrophe, 1977) de mitja hora de durada i on Herzog seguía el testimoni de tres habitants de l’illa mexicana de Guadalupe que es negaven a abandonar la seva terra davant l’inminent amenaça de l’erupció d’un volcà i que sortosament no es va produïr.
En aquests i altres films el perfil dels seus protagonistes, reals o ficticis perquè també és documentalista, correspon al de l’home capaç d’enfrontar-se als límits del raonament… És així com el personatge d’Aguirre s’entronitza com a conqueridor de El Dorado, perdut al mig de l’Amazones en la seva balsa, amb la resta de l’expedició presa del tifus i envoltat de micos caputxins com a testimonis de la seva imposible gesta. O els escaladors de “Crit de Pedra” (Cerro Torre: Schrei aus Stein, 1991), embogits per coronar el Cerro Torre, un rocòdrom natural al sud d’Argentina de més de 3000 metres, enclavat com una amenaçadora agulla de pedra i gel.
Herzog viu una segona etapa anclat als Estats Units. Malgrat haver realitzat productes fallits com aquella revisió del clàssic d’Abel Ferrara “Tinent Corrupte” (Bad Lieutenant, 1992), que respectava el títol, l’essència de la historia però cambiaba els escenaris dels obscurs carrers de Nova York per l’embruixada Nova Orleans post-Katrina, on Nicolas Cage intentaba esforçar-se en el seu paper d’adicte a les drogues i perdonavides endeutat de cap a peus. El film, al meu parè, no deixa de ser un simple producte d’encàrrec i la pitjor pel.lícula que he vist del director.
Properament, si les distribuidores ho fan possible, arribarà a les nostres pantalles “Fill meu, fill meu, què has fet?” (My Son, My Son, What have ye Done?, 2009), un drama psicòlogic que tempteja amb el gènere de terror on Herzog ens obsequia amb un altre personatge impossible; un home, pres per la follia i després d’un tràgic viatge al Perú, s’atrinxera a casa seva després d’assassinar a la seva mare i retenir a dos hostatges. El film està interpretat per l’actor Michael Shannon, que va estar nominat a l’Òscar com a millor secundari al drama “Revolutionary Road” (2009) eclipsant Leonardo DiCaprio i Kate Winslet i on interpretava a l’estrafolari fill dels veins de la parella protagonista. Herzog i Shannon estàn rodant i precisament al Perú, un documental sobre els inques. També és pendent l’estrena, en 3D, de “La Cova dels Somnis Oblidats” (Cave of Forgotten Dreams, 2010) on Herzog ens pernocta a les grutes de Chauvet, a França, una de les millors galeries d’art rupestre més ben conservades de la Terra i on les seves obres daten de més de trenta mil anys d’antiguitat.
|
Contactes
Registra´t
