| |
CONFERÈNCIA DEL PRESIDENT JOSÉ MONTILLA AL ROMEA-II
 dimarts 28/setembre/2010 - 06:50  566  3
Mai no havia sentit Montilla en viu i al rebre l’invitació de l’inauguració de la temporada de teatre del Romea em va semblar que seria una bona oportunitat per fer-ho. Des de molt jove que m’agrada escoltar els altres, tinguin o no tinguin el meu discurs. Vaig a missa a escoltar els evangelis i els sermons dels capellans i d’adolescent ja seguia alguns grans programes de debat, com podia ser “La clave” de José Luis Balbín (que els socialistes es van carregar). Sóc un enamorat de les paraules, de la retòrica, de la literatura.
La veritat és que Montilla em va agradar més del que pensava. Ja va advertir, de bon començament, que no es veia en cor de parlar de teatre i que del que parlaria seria del seu viatge vital des de que va muntar a l’autocar que el va dur d’Inájar a Barcelona fins que va esdevenir regidor del PSC.
La retòrica de Montilla és clàssica i més aviat avorrida. Se li nota que l’escenari no és el seu fort. Així com Pujol és una mena de Bossuet de la política catalana i Francesc Cambó va esdevenir el nostre Ciceró contemporani ( un lloc que només en Miquel Roca li pot discutir ), Montilla té assumit que no és orador. Ni tant sols en el sentit que ho és l’Artur Mas, que sembla que estigui donant un balanç de resultats davant d’una Junta d’accionistes. I si d’algú està radicalment lluny és d’Alfonso Guerra, aquell genial orador andalús al que Felipe González va tenir la mala pensada de fer vice-president del govern.
Malgrat els centenars o mils de discursos que Montilla ja duu a l’esquena es nota que no se sent còmode parlant en públic. No li surt de natural i, tot i que suposo que s’ha preparat per fer-ho el millor possible, les seves limitacions l’aclaparen.
Pensa, crec, que és un tràmit que ha de complir el més ràpid possible i sense complicar-se la vida. Si ho pogués delegar ho delegaria en qualsevol altre, cosa que sovint fa. Però com que el president de la Generalitat és ell i a aquest minúscul país hi ha molta gent que es mor per tocar cuixa, hi ha llocs en els que no es pot excusar. I menys a dos dies d’unes eleccions.
Montilla és el tipus d’andalús de la Bètica, vull dir el tipus d’andalús romà, clàssic, gens barroc, gens colorista. Sovint, de Catalunya estant, tenim una tendència a la simplificació sensacional i pensem que tots els andalussos s’estan ballant tot el dia mentre nosaltres treballem o que els andalussos sempre estan fent picar les castanyoles, quan si hi ha quelcom simple i dur és el cante jondo. Montilla, sense ulleres i amb una toga blanca, semblaria un senador romà. Molt més que qualsevol dels polítics que he citat aquí. I jo penso: no serà descendent de Trajà?
Les vivències que ens explica Montilla són unes vivències generacionals en les que molts dels presents, lluitadors antifranquistes, s’hi veuen reflexats. Pamflets per aquí, pamflets per allà, ciclostils per aquí, ciclostils per allà, llibres publicats a l’extranger per aquí, llibres publicats a l’extranger per allà, moltíssima confiança en que, quan s’enderroqués el dictador es construiria una societat comunista i lliure (?), crits d’amnistia, llibertat i estatut d’autonomia. Cançons més o menys reivindicatives de Raimon, Llach i Serrat.
I Montilla ens explica un progressiu enamorament de Catalunya, que als que som sobiranistes ens costa d’acceptar. No perquè Montilla hagi nascut a Catalunya, sinó perquè Montilla cregui que els catalans no tenim dret a decidir a quin estat volem pertànyer. Com es pot estimar un país si no acceptes que els seus ciutadans tenen el dret a decidir?
Es clar que jo també he d’acceptar que Catalunya pot ser estimada de moltes maneres i no només des del sobiranisme. He d’acceptar que potser hi havia –i hi ha- botiflers que estimaven Catalunya. He d’acceptar que hi hagi catalans – jo n’he conegut i en conec- que pensen que si Catalunya fos independent aquest país seria un gran desastre i, per tant, que ser depenents d’Espanya és un acte de patriotisme català. També hi ha catalanistes que diuen que més val que deixem de parlar la nostra llengua perquè només és una pèrdua de temps i una nosa per anar pel món i punt i seguit afirmen que ells són més catalans que ningú... Penso, això sí, que hi ha maneres d’estimar Catalunya molt estranyes. Salvant les distàncies, és com aquell individu que no deixa sortir la dona o la pega de tant que l’estima. Jo crec que estimar vol dir lluitar per a que el qui o el qui s’estima sigui lliure. Pugui decidir a quin estat vol estar. Pugui decidir com i amb qui vol viure.
Montilla té l’elegància de no fer un discurs partidista en cap moment. No parla dels anys en que ha fet política en primera línea. Tot i que parla bé del seu partit, en cap moment no demana el vot, ni critica els altres partits. En aquest sentit val a dir que m’hi sento molt còmode i que, per a mi, ha guanyat uns quants punts.
Això no vol dir que no pensi que hauria de tornar a ser batlle de Cornellà i deixar les altres instàncies polítiques que li van grans. Ja ho he dit abans: amb la seva marxa de Cornellà, el Baix Llobregat va perdre un gran alcalde, però ni Espanya va guanyar un gran ministre d’indústria, ni Catalunya un gran president de la Generalitat. L’ambició i la seva genialitat capacitat l’han fet equivocar-se. Crec.
|
Contactes
Registra´t
