| |
EL RECITAL DE RAIMON A XÀTIVA DE L’ONZE DE SETEMBRE DEL 2010 - I
 dimarts 14/setembre/2010 - 03:53  497  0
Els cantautors catalans – després van venir els francesos i els nordamericans- van marcar el final de la meva adolescència i la meva joventut. A trenta anys de distà ncia d’aquella època sembla mentida que hi hagués un estol de cantants, cultÃssims i compromesos amb el paÃs que estaven de moda. Perquè estar compromés amb el paÃs també estava de moda. D’aquella doble moda – la dels cantautors i la d’estar compromesos amb el paÃs – amb la consolidació d’una certa democrà cia, la majoria de la gent se’n va desfer. Alguns, però, hi continuem instal.lats i em temo que hi romandrem instalats sempre.
Què representava Raimon en el marc de la Nova Cançó? En primer lloc una visió valenciana que als barcelonins per força ens havia de sorprendre. En segon lloc una força i una simplicitat que desconcertava. En tercer lloc una ortodòxia esquerrana d’una coherència absoluta. I finalment un enllaç amb els poetes clà ssics catalans insubstituïble. I, per damunt de tot, un gran poeta i un gran recitador.
No deixo de preguntar-me com és que, des del meu liberalisme petit burgés, botiguer, reaccionari amb tantes coses, Raimon sempre ha estat al meu costat. És el meu cantant de capçalera. El meu poeta de capçalera. I, més, si tenim en conte que jo vinc d’un nacionalisme romà ntic i Raimon mai no m’ha semblat ni nacionalista, ni romà ntic.
Per força he de pensar amb l’estètica. El fet de que els seus versos, tant treballats, siguin tan entenedors. La simplicitat de la seva música. La seva força penetrant, ha anat desfent tots els prejudicis que jo pogués tenir contra un comunista. A diferència d’altres comunistes d’aquest paÃs – recordo haver sortit d’un recital d’Ovidi Montllor molt acollonit – Raimon mai no em va fer por. Era com si pensés: si el comunisme és el que Raimon predica, no deixarà de ser una cosa amable. Al cab i a la fi qui fa funcionar a la hora de la veritat les ideologies i els governs són les persones. I hi ha persones bones i perverses de totes les ideologies, cosa que no vol dir que no hi hagi ideologies especialment perverses.
La visió treballadora, obrera, de Raimon m’ha fet mirar aquesta classe social amb un respecte que era difÃcil que jo li tingués. S’ha d’entendre que jo era fill d’uns flequers que convivien amb els treballadors, que s’havien guanyat a pols el fet de poder ser empresaris i que miraven els seus assalariats no només amb el menyspreu que es mira als inferiors jerà rquics, sinó també als enemics. Amb l’afegit que a Catalunya estant, aquests treballadors parlaven en castellà i eren castellans i feien de tropes d’ocupació com a mÃnim culturals. Raimon m’ajuda a trencar aquest esquema. M’ajuda no només a veure que els treballadors també són persones sinó que són les persones que viuen en unes condicions més precà ries i que, per tant, qualsevol patriotisme, o qualsevol polÃtica, comença per intentar que tinguin el major benestar i seguretat possibles.
|
Contactes
Registra´t
