| |
LES BLEDES DE LA SENYORA ROSA
 divendres 10/setembre/2010 - 06:43  802  5
La senyora Rosa ve de pagès i té un hort enorme. No estic segur que es pugui dir que és el més gran de la vila, però no crec que m’errés si digués que és un dels més grans. I com que ella acumula la sapiència de 70 anys treballant fatigosa i amorosament la terra, el seu gran hort aconsegueix una productivitat inaudita.
Ara bé: com a casa de la senyora Rosa, ordinà riament, només hi viuen ella i el seu marit, el senyor Joan, la sobreproducció hortÃcola és, senzillament, exagerada. Cullen tant verd que en tenen per a parar un regiment i encara els hi sobraria. De fet, en cullen tant que ni tant sols poden acudir a la clà ssica solució de fer conserva perquè, senzillament, ja tenen tota la casa plena de pots de vindre – i això que és una casa immensa – i no saben on posar-los.
Llavors què passa? Com que el menjar no s’ha de llençar, els fruits de l’hort s’han d’escampar entre els amics. I aixà és com a casa nostra – on no aconseguim mai recollir més d’una bleda o d’una pastanaga – és comença a omplir d’una manera inaudita de fruites i hortalises de l’hort de la senyora Rosa i el senyor Joan.
Hi ha vegades que aquesta recepció fa grà cia i s’agraeix, com quan et donen enciams o tomà quets o figues. Ara bé: hi ha vegades que el que venen a casa són tonelades i tonelades i tonelades de bledes. De fet, en porten tantes que sembla que les vagin a comprar només per a veure la cara d’acolloniment que posem jo i les nostres filles davant l’invasió de menjar tant sa a casa.
Afortunadament la meva dona ha trobat una manera de cuinar-les – amb botifarra blanca i un sofregit més aviat sofisticat – que les bledes no semblen bledes i ens les mengem si fa no fa amb la mateixa alegria que se les podria menjar un llimac o un cargol. Sort d’això, perquè a casa meva si es servÃssin dos dies seguits bledes bollides estic segur que hi hauria una revolució.
Llegeixo que el nom cientÃfic de la bleda és Beta vulgaris, cosa que ja demostra que és una planta amb un cognom sense gaires aspiracions. No com les orquÃdees, que, tot i que poden ser cuinades, aspiren a ser sempre les reines de la festa.
L’origen de les bledes assoleiades és català , tot i que, escampades pel món, se n’han conreat de tipus molt diversos alguns dels quals, per la seva forma, no recorden gens els antecedents nostrats.
No tinc gaire clar que la canalla metropolitana – i la rural que no tingui hort – mengi sovint bledes. Si, com explica la llegenda urbana, hi ha nens que no tenen ni idea de com és una vaca o una gallina, suposo que encara menys deuen saber com és una bleda, un bròquil o un espinac. Tinc la sensació –potser equivocada- que moltes llars catalanes ignoren que existeix un món vegetal comestible més enllà de l’enciam i la patata. Tinc la sensació –potser equivocada- que la massiva incorporació de la dona a la feina professional ( perquè de treballar, les dones menestrals i les de les classes treballadores han treballat sempre i algunes de classe alta també )- ha empobrit moltÃssim els à pats familiars dels catalans. O sigui que, quan tenim diners per menjar d’una manera més o menys digne, no tenim ni el temps ni les ganes de fer-ho i mengem qualsevol cosa, que sempre sol ser el mateix: amanida i tall amb patates fregides.
Pels que no ho sà piguin, la bleda és una planta amb unes fulles grans – penseu en les de Mickey Mouse, però allargades – amb un nervis i un tronc blanquinós al mig, que també és comestible. No és una planta espectacular, ni sofisticada, ni res: ja hem dit que era vulgaris.
Com la majoria de menjars avorrits que, per dir-ho amablement, no fan gust a res, resulta que la bleda va de conya per la salut. Aporta vitamines, fibra, à cid fòlic i sals minerals amb un 48% d’aigua.
Una farmà cia que cura en salut, que diuen que és la millor manera de curar.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
