| |
FIGUERES: MÀSCARES I ARTICULACIONS / EPÍLEG (Volum # 6)
 divendres 10/setembre/2010 - 06:43  659  2
Escolto murmuris del passadís. No m’he cobert pas pel llençol perquè la calor s’ha fet senyora dels darrers dies. No em molesto a engegar la televisió per escoltar el butlletí meterològic perquè d’antuvi ja preveuen baixada de temperatures per la propera setmana. I arribaràn a la tornada. Vindràn plujes, tempestes, goteres i accidents a la carretera. Les collites resistiràn al comiat de l’Estació on la seva fura, com els altres anys, no s’ha esclatat en plena temporada a les platges sinó en l’obertura de les aules i oficines posteriors a la invasió del trànsit.
Però encara em trobo endiumengat i lluny del retorn. Tancat a l’habitació. Una generosa dutxa em suavitza les idees i els records de les anteriors hores entren més en la meva pell. No em pregunto si ha passat ràpid o lent. Ha estat una jornada de jornades intemporal, passejant com un rodamón amb el farcell de mà d’idees grabuixades així com d’impresions impolutes.
Dos quarts de deu. També em sorprèn la gana que em refreda el neguit del dia després. Em canvio i baixo al bar que comunica amb el rebedor d’accés a la Pensió. Pago la meva estança així com un esmorzar consistent en dos croissants i un café amb llet que crema com l’infern a la Terra. Demano tarja de visita. Mentre xarrupo, entre mossec i mossec, el millor reanimador del dia com és una tassa ben fumejant, em venen dues coses al cap; una he de tornar al centre i la segona és que la noia que acaba d’entrar per la porta del bar i que s’esmunyeix darrera la barra, sembla ser la noia del supermercat. Sí, la de les cames boniques, ulls resplendents i conjunt lila, carregada de bosses disposada a fugir amb el seu monovolum imaginari. En un tres i no res apareix de nou vestida amb una bata i un parell de draps i desapareix pel rebedor i d’allà, escales amunt.
Torno a l’habitació de la tercera planta. Els sorolls han cessat. Després de fer el llit, recullo les bosses i el material de la meva expedició. Poca cosa, tot plegat. Només necessito un viatge cap al cotxe que està aparcat en una zona pública a trenta metres de la Pensió. A la segona planta em topo amb la dona de fer feines i ens acomiadem. Mentre baixo grimpant pensó en les seves tardes lliures de princesa de Castell. Entro al bar, torno les claus i m’acomiado de l’amo sortint sota el Sol i l’escalfor, ara més feréstega i inquisidora que mai.
Surto de l’estacionament per aparcar de nou a l’interior del poble. La Rambla sembla buida però els pocs vianants que creuen amunt i avall respiren d’agradable diumenge de descans i passeig. Més amunt, trobo una petita plaça on deixar al vehicle, concretament a la Pujada del Castell. Encara no son les onze. Disposo una mica de temps per comprar la premsa del dia, i sota l’ombra passejo pels carrers embolcallats per aquesta i que envolten l’Església. A l’entrar a la Plaça de l’Ajuntament potser en un cap de setmana hi hauré passat més vegades que el del meu poble en anys. Diviso l’Estanc del Carrer Girona tancat. Baixant de nou accedint a la Rambla, comprovo que encara no han obert per a la meva última visita. De nou, se’m fa palesa la idea de comprar premsa, prendre’m un café a la terrassa més propera i esperar que les campanes toquin a l’obertura. Una ullada rápida a les tragèdies, events, sermons polítics i parrafades ecleciàstiques sobre la voluntad dels homes d’avui i un café amb gel no són suficients perquè l’engranatge del temps doni “sursum corda”. Millor així. M’aixeco de la cadira després de pagar-li el compte a una cambrera mestissa. Torno al cotxe a deixar el diari i tot sol amb la bossa de mà aprofito per apaivagar l’ última hora del matí, que donarà lloc al migdia i a l’ensopidora tarda del setè dia.
Entro. L’aspecte de la planta baixa és similar a l’aula d’un parvulari sense alumnes. Trossos de paper s’amunteguen en una taula al fons però em quedo conmogut a l’altra banda contemplant les miniatures sobre rodes de tots colors i formes. Detall a detall. Jocs de taula de totes les èpoques reposen a la base de la vitrina.
Des del primer replà pujo les escales del què podia haver estat l’antiga mansió d’un mil.lionari. Abans d’arribar a l’entrada que em durà als racons del sunconscient infantil de centenars de fantasmes, la Falsa Maria, amb el seu cos hermètic, mirada freda i alçada de gairebé de dos metres em sembla contempalr amb un estupor que li vigilo a través dels ulls inerts elaborats en la seva condició de falsa creació i rèplica de l’amor tendre, humà i duplicat en aquell esquelet futurista, obra d’un especialista de la Universum Film Aktiengesselschaft. Però és una rèplica exacta a la d’aquell monstre del cel.luloide mut.
Al sostre un ós funambulista em vigila a banda i banda mentre travessa des d’un fil penjat, manipulat per corda. I amunt, el Cel limitat en una esfera modernista com si l’alè que hagués fet recobrar vida al peluix vinguñes d’aquell tros de claror.. El contemplo de manera asserenada mentre una música de campanetes comença a envair els meus sentits, el meu cor, intentant que el meu cos es transporti en un temps inexistent però gravat en la memoria que s’esguarda en la tempesta de la perdua d’antics honors i valors. La porta principal de la segona planta, coberta per l’acartonada vermellor propia de l’entrada d’un circ ambulant em duu a una sala on un enorme mural reinterpreta a base de gravats, les diferents maneres de representar el desafiament a la mort en jocs infantils ara inadmisibles. Nines de pedra, sonalls metàl.lics, daus que passarien per granit en un abocador de runes.
També hi són. Retratats com si volguéssin a entrar a formar part en l’aplec dels espectres, intrusos del negatiu. Si de les seves mans n’haguéssin extret tota la suor que els durà a compartir les falses vivències de formar part d’aquella estança que ara obliden fins al punt de manipular als morts. Formen part de la cripta dels vailets besavis. Els petits dimonis que es convertirán en acadèmics perdonavides del diner l’escó ambicionat semblen congelats de blanc i negre, i ni la seva innocència estampada els delata de futur llunyà. El guanyador per la col.lectivitat que assar a ser el monstre, el funcionari sense miraments amb poques excuses com per establir la dreta llei mentre els seu cervells juvenil encara clama llibertat i follem-nos entre tots. Després passarem comptes correctes quan la caixa de trons estigui endreçada, amb cada cosa al seu lloc.
Deixo enrera germans mil.lionaris, presidents en galliners jugant amb carretons, destralers de la ploma i llibertins d’anar per casa vestits de pallasso muntats a cavall de roba descosida, condemnats a mort que podien haver estat dirigents feixistes democràtics jugant a fet i amagar en estacions de tren a petita escala. Metgesses jugant amb nines impersonals.
Aparèixen els somriures com si mitja cambra fós un saló de mòmies. Rostres físics que no són cares, sinó màscares de més de cent anys elaborats amb tota la finor corpòrees que es pot moldejar en la fesomia d’una nina. Alguna amputada de braços i cames però sense negar la vitalitat d’un somriures de dip vol mirar amunt al sostre en espera de cirurgia, però nega la seva mirada a favor meu, tot i que no la ressegueix. Ja ho faràn les altres, en línia. Una escola en miniatura on una monja inquisidora vetlla pels inanimats alumnes. Passo al metall de la construcció i l’enginyería als motlles de la guerra; al viatges a cop de dau; als invents impossibles i als teatres petits secundats per desenes de projectors cinematogràfics sense vida que deixen anar llengotades de plàstic de filmar. Un profesor i un marineret semblen saludar amb una imposició militar de cartró. La música de quitxalla continua però la màquina del temps s’atura per donar corda enrera del passat al present. Torno a saludar a la Falsa Maria.
La sala s’omple de visitants.
EPÍLEG
Lentament deixo l’ombra dels carrers més cèntrics i al tornar novament per on havia sortit, de nou a la Pujada del Castell, entro al cotxe just en el moment que un francès em demana amb el seu idioma si marxo per poder ocupar lloc. Li contesto en anglès a la seva dona que sí, quan ell entra en un bar a buscar les claus sense esperar resposta. No tenen prou ulls entre els dos que només un parell de metres del lloc on el tenen mal estacionat, hi ha una bonica i espaiosa plaça a l’ombra que els espera.
Una del migdia. El poble és un bullici de vermuts i acolorides escampades de boira dominicals. Ple de visitants amuntagant-se. Engego el contacte com a prova de la meva llastimosa contribució a buidar-lo.
FI
Manresa, 10 de setembre de 2010
|
Contactes
Registra´t
