| |
L’EMPRENYADOR QUE POT ARRIBAR A SER UN HORT.
 dijous 9/setembre/2010 - 03:54  743  6
La humanitat es divideix en tres tipus de persones: els que són indiferents als horts, els que n’estan enamorats i els que els odiem.
Els problemes es plantegen quan aquests grups formen matrimonis amb visions radicalment diferents respecte dels horts, es a dir si un dels membres de la parella n’està enamorat i l’altre els odia.
La cosa encara és complica més quan qui n’està enamorat no és l’home. Quan és l’home qui n’està enamorat no sol haver-hi cap problema. Ell passa el moticultor, ell va a la botiga a comprar les llavors, ell rega les plantes o munta el rec, el recull el fruits que hagi de collir, etc...I no només és pot dir que és autosuficient – hortorícolament, quedi clar- sino que defensa la seva independència a sang i a foc.
No vol que la seva costella entri a veure l’hort perquè sap que ho trobaria tot malament i no vol discussions. Ans al contrari, el que vol és passar estonetes tranquiles fent d’hortolà. Era el cas del meu admiradíssim sogre i de molts jubilats colomins. No és el meu cas. Jo entro dins de la categoria d’aquells que odiem els horts.
Per què odio els horts i, concretament l’hort de casa? Molt fàcil, perquè la meva senyora està enamorada de l’hort, cosa que em semblaria molt bé si signifiqués que la meda dona té allò que la Virginia Woolf en deia una cambra pròpia, però el cas és que cada dos per tres necessita que l’ajudi i no ens entenem. En primer lloc, no m’agrada passar el multicultor i menys a l’estiu: fas una passada i quedes allisat i quan n’has fet quatre o cinc, simplement has deixat de ser tu. Regar, veus, m’agrada més, sobre tot si puc mullar alguna persona o bèstia que corri per allí i puc transformar una obligació en un joc. Sembrar segons què és una pallissa brutal: és com fer 40.000 flexions. Quan acabes l’esquena et fot un mal que no pots estar-te dret. I a l’hora de recollir els fruits s’ha d’anar amb compte de no trencar res i de no prendre mal ( que no són les dones els únics éssers que tenen espines ).
Per si no n’hi hagués prou amb tot això resulta que l’hort està ple de tota mena de bitxos i que hi creixen esbarzers a matadegolla. Qui em conegui sap perfectament que jo no tinc res en contra dels bitxos, ans tot el contrari, però, coi, a vegades sembla que els bitxos tinguin coses en contra meva perquè em piquen com si la meva sang fos un Chivas. Jo a vegades em faig creus de la quantitat d’insectes diferents que hi ha i com Déu es va poder entretenir en fer-ne tants i de tantes menes. I em queda clar, per una altra banda, que nosaltres no som el centre del món perquè si ho fóssim ni els mosquits, ni les vespes, ni els seus parents no existirien.
I el mateix pel que fa a els esbarzers. Una amiga pagesa m’explica que el fet que creixin tants esbarzers al nostre hort és un senyal de que la terra és molt bona. Cony! Jo preferiria que la terra fos més dolenta i hi cresqués una figuera, un magraner, una olivera, no sé, plantes més antropocèntriques o, si més no, més antroposimpàtiques. Però es veu que no pot ser.
Després, com que no vivim tot l’any a la vila, les bèsties estan amatents i s’ho foten pràcticament tot. Així que cada bleda o pastanaga l’acabem pagant a preu d’or. Això si, la satisfacció que té la meva dona en recollir-les ens assegura una nit profitosa, cosa que a la nostra edat tampoc no s’ha de menystenir. I, mira, si a la teva parella el que li fa ilusió és collir bledes, tomàquets o pastanagues i no anar a fer parapent, pujar a l’Himalaia o anar a fer un safari per aquests mons de Déu, tampoc no et pots queixar. De més verdes en maduren, que diuen els savis.
Tard o d’hora arriba la solució del jardiner, que seria perfecta si no fos per allò de: “És tan ben plantat, aquest noi”, “és tan guapo” que, al final, penses, vale, sí, serà molt ben plantat, però jo sóc advocat i pago la factura. O no? I, al final de l’estiu, parles amb ell i li dius que si no s’engreixa 20 quilos que haurem de prescindir dels seus serveis. I ell et diu que ell ja voldria estar més gras però que les senyores li donen molta feina i no el deixen. I tu ja no dius, ni penses res més: que sigui ell qui remeni el tros i que sigui el que hagi de ser.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
