S’esguinça el cel sobre meu i esclata en un plor d’impotència.
Sento les rodes del cotxes sota la casa que m’ha vist créixer aixecant els rierols d’aigua que s’estan formant al meu carrer...
Sento gotes d’aigua de pluja rabioses rebotar sobre les teulades del celobert...
Sento un silenci intern que m’envolta des de fa temps...
Sento molt...i escolto.
Des d’un racó d’aquesta habitació que m’han cedit i m’he fet meva,enfosquida per els núvols que han començat a cridar,plena dels meus quatre bàrtols embalats encara per falta d’espai...em sento saturada i ofegada en melangia...una ombra de qui vaig ser...em sento petita i desubicada,molt desubicada.
Ja no tinc casa...ja no tinc una familia com l’entenia...ja no tinc ganes...però encara sento la força d’un instint de supervivència i d’un nervi que tot i les circumstàncies,sempre m’han fet tirar endavant.
se com et sens....perque jo tambe estic pasant algo semblant.ja ho saps maca. He estat uns dies fora del meu entorn i m,ha sevit per reflexionar. ,,i lo que tu dius el silenci et fa sentir de vegades triste ,pero de vegades et fa falta per tornar a començar. ENDEVANT GUAPISSIMA ho conseguirem. un peto molt fort.
El silenci et fa sentir els propis pensaments.
I a quarts de 5 de la matinada els pensaments sempre són negres.
El silenci et fa recordar. I els records, tant si són bons com dolents, fan plorar. Perquè són records.
El silenci només és bo quan és compartit.
Per tant, si estàs sola, posa't música (d'aquella amb ritme trepidant i lletra en anglès o qualsevol idioma que no entenguis) o truca una amiga que també pateixi d'insomni o entra en un xat i participa d'una conversa com més xorra millor.
Però el que mai mai has de fer és quedar-te a les fosques en silenci.