| |
Apologia dels fems I
 diumenge 5/setembre/2010 - 09:46  709  6
“Dona-li a l’estimada, dolços caramels de regalèsia i menta
Però si vols que la terra pareixi, dona-li pastissos de femta.”
Aristóbul de Gerri
De tant en tant tenim amics de Barcelona que ens venen a veure a Santa Coloma. Són amics que o bé no tenen segona residencia i que, per tant, quan fan vacances es dediquen a veure món o bé que tenen la segona residencia a qualsevol indret de la costa catalana. Són urbanites de cap a peus que troven que això dels pobles de l’interior del país és molt exòtic, tot i que a la major part d’aquest poble l’únic que els hi queda d’exòtics són les gateres a algunes portes o les arandeles per agafar les cavalleries a algunes parets. Crec que és d’una evidència total que la generalitat del país s’ha urbanitzat i que – fora del Bergadà – és més fácil veure rucs a Barcelona que a qualsevol de les nostres comarques. Siguin guarans o no.
Malgrat que es veu que l’agricultura i la ramaderia del país no és competitiva i que Brusel.les n’està fins els collons de donar subvencions, els quatre pagesos que queden al peu del canó – una altra cosa són els que, com l’Alsina s’han sabut espabilar i que mereixen tot el meu reconeixement -, ploren i somiquen per tal que les administracions els ajudin més i més. L’últim argument que se’m va donar en aquest sentit és que si tots es pagesos pleguen, el risc d’incendis a Catalunya és dispararía fins a límits inaudits perquè les terres de conreu es convertirien en boscos i ja se sap que el sotabosc crema amb molta facilitat. O sigui que a aquest país no tenim pagesos per a que produeixin patates, peres o prèssecs o ramaders per a tenir llana o llet sinó per a no tenir incendis. Com que cada any en tenim, vol dir que calen més pagesos i més subvencions. És evident.
El cas és que, com que encara tenim pagesos que conreen els seus camps, al finals de l’estiu, inici de la tardor, els hi toca la feina d’abocar fems als trossos i remenar-los amb un tractor. Abans això es debía fer amb mules i ases, qui en tenia i, qui no, sense, és clar. Quan aquests fems són remenats, quan passen a ser una sola substància amb la terra, passen a tenir una olor característica que no és exactament excremental. Té un matís més fi que fa que els efluvis esdevinguin més pastorals i, no cal dir que molt més suportables, per exemple, d’un wàter en el que algú hagués oblidat la cadena ( hi ha wàters a aquest país tan enmerdats que sembla mentida que els seus usuaris siguin persones ). A aquest olor, fort i fi a l’hora, de femta i de terra, amortiguat per ves a saber quantes plantes, una amiga de la meva dona molt barcelonina, mestra, li deia fer olor de camp. Olor de camp.
La contradicció era que quan venia de front la catipent d’alguna granja de porcs, la noia també parlava d’olor de camp, com si les dues olors fóssin equivalents. I no.
Ja em explicat més amunt els matisos i les complicitats dels fems escampats a la terra i aquests matissos i aquestes complicitats els purins no els tenen. L’olor dels purins és una olor a merda pura, contundent, bestial, sense matissos.
Els urbanites hem fet dels excrements un tabú sense matissos que no té res a veure a com els veuen els nostres compatriotes rurals i encara menys molts mamífers que cal recordar que tenen si fa no fa el nostre mateix codi genètic. Un ciutadà és la merda només veu brutícia, allò que el cos no vol i vomita pel seu racó més inmund. Un camperol, en canvi, hi veu una font de riquesa i de vida. I a Santa Coloma els vells recorden a un senyor que es va acabar fent ric que anava pels carrers amb sacs recollint fems desesperadament. I se sap que els cavalls – tant elegants i tant pijos – es fan els seus jaços en una barreja de palla i excrements. I no expliquem que fan els insectes, que se’n nutreixen.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
