| |
He trobat un tresor!
 diumenge 5/setembre/2010 - 08:20  825  4
Poc m’imaginava fa pocs mesos que avui podria dir-ho, però és cert: He trobat un tresor com mai havia vist.
Tot va començar una nit, en que vaig adonar-me aquestes coses no es troben a llocs sorollosos i foscos, plens de caçadors, llops, ovelles, llops amb pell d’ovella i ovelles amb pell de llop... I vaig decidir refugiar-me a una illa on pensava que podia trobar-lo.
Pocs dies més tard vaig veure, amb desil•lusió que aquella illa també estava plena dels mateixos personatges que havia observat als llocs sorollosos i foscos. Tot i això, com que havia abonat el passatge no em quedava més remei que quedar-me, mimetitzar-me entre el paisatge i els habitants, i esperar per agafar el vaixell de tornada.
Però un dia, amagada entre aquell paisatge, em va semblar veure una porta que em va atraure. Vaig trucar-hi… I amb sorpresa vaig trobar-me amb una sirena que em va guiar cap a una altra illa. Una illa que s’assemblava a l’anterior, on hi havia els mateixos personatges, però hi havia uns camps de joc que et permetien descobrir-te a tu mateix i on els altres personatges es veien amb més claredat.
Aquella sirena també formava part d’aquella illa, i dia a dia em va portar a conèixer alguns racons i personatges d’aquella nova comunitat.
Dia a dia, la sirena va anar adoptant forma humana i va mostrar-me el seu cor. Un cor grandíssim que formava part d’un cos menut i atractiu. Unes conviccions i valors que no he trobat en altres persones que se m’acostaven. Ella. Aquella sirena era el tresor!
El seu era un cor molt gran. Extremadament gran. Però el vaig trobar una mica cansat. Cansat de bategar amb il•lusió. Cansat de rebre desenganys… i no rebre el que ella esperava.
A mida que el seu cos ha anat perdent les escates i se li han anat formant les cames, m’he adonat que el seu anterior aspecte de sirena no era més que una manera de dissuadir als humans que volessin establir-hi relació. Un sistema defensiu basat en l’aspecte exterior. Bell, atractiu, però infranquejable.
Ara que està experimentant una metamorfosi, és quan més m’he adonat que és fràgil. Molt fràgil. Amb un cor que batega molt fort, però que continua adolorit. I mentre li creixen les cames i aconsegueix pronunciar les primeres paraules jo me n’he enamorat.
He d’esperar però a que aquestes cames siguin més fermes, que caminin amb seguretat i que la seva veu, dèbil encara, pugui fer-se sentir. I mentre espero, comparteixo els seus primers passos amb l’esperança de poder passejar plegats per una terra ferma i vasta. Per continuar compartint.
Sí. He trobat un tresor!
|
| |
|
Contactes
Registra´t
