| |
FIGUERES: PARADA I FONDA (Volum # 1)
 diumenge 5/setembre/2010 - 01:53  642  3
Divendres, 05 de setembre
No m’ho puc creure. Havia de marxar a les set del vespre. Porto desde dos quarts de sis del matí despert rellevant el meu darrer dia de torn de matí i ni tan sols m’he pogut permetre una migdiada com cal. Només he aclucat els ulls un quart d’hora arribant a la lleugera percepció d’empènyer les portes d’un somni que es podia haver perllongat a un parell d’hores. L’inquietud de com podré resoldre la iniciativa de tirar endavant el cap de setmana es fa per moments poc clarivident.
Havia d’haver arrancat el motor a les set, però per raons de força major que no venen al cas m’obliguen a condicionarme al temps de les vuit. Hora adequada per un amic que passa pel meu carrer i que em vé a visitar. Ei, que marxo pitant. Carretera i endavant. Ignoro quants quilòmetres hi ha fins al destinatari. Però aquestes hores de claror minvant prometen carretera fosca i poc fiable. Amb una bossa amb poca roba, l’ordinador portàtil i el “necesser” surto de Manresa a un quart de nou i ja de pas deixo a l’amic que “m’havia anat a veure per casualitat” davant de casa seva, perquè em vé de pas. M’acomiado amb un “la próxima vegada truca”. No sóc antipàtic però tampoc m’agrada que em vinguin a veure així de bones a primeres. Jo em reservo les tardes. Qui em coneix ja sabrà on em pot empescar si disposo de temps lliure. I aquest cap de setmana serà el darrer, en la seva integritat, del que podré disposar en temps.
Deixo les darreres cases i edificis de Manresa un cop feta la Pujada Roja, (Baixada Negra pels qui entren a la ciutat, ja que més d’un insensat s’hi ha dexiat la pell pensant que està al circuit d’Indianapolis) travessant a cor què vols el Garden; la cridanera nau en bloc de vidre dels Tous; els Bombers; Ca l’Aligué… sempre direcció Berga. Ruta que òbviament prescindiré havent deixat enrera Supeco, ara Carrefour i ple a vessar com és habitual en divendres al vespre, ignorant també la discoteca Menfis per agafar un quilòmetre més endavant la sortida de l’Eix Transversal cap a Girona, que passa a ser la meva guia solitària, llevat d’algun cotxe amb més pressa que el meu, i on m’ofereix un paisatge completament nul de llums, deixant de banda, la benzinera de Gurb on omplo el dipòsit i l’enlluernador esquitx que conforma la ciutat de Vic.
Després de deixar la Plana i endinsar-me a les Guilleries a l’alçada de Sant Hilari Sacalm, potser hauré travessat un parell de túnels, la C-25 comença a patir les primeres remodelacions d’un futur desdoblament. Es produeix una petita cua de vehicles que, evidentment, arribant a Vilobí d’Onyar es desfà entre avançaments de vehicles. Jim Morrison amb el seu “Roadhouse Blues” i Bruce Springsteen amb “Waiting on a Sunny Day” m’han acompanyat, entre d’altres com Kenny Rogers i The Crystals , a meitat del trajecte. Roda el món i torna al born, cap problema; el compacte de la ràdio del cotxe està activat en mode al.leatori.
Un quart de deu. El paisatge segueix sent fosc i hostil. Més que mai. No puc preuar cap artefacte lluminós que s’enlairi o cometi el contrari perquè ja em trovo a l’alçada de l’Aeroport de Girona, i on una gran plaça circular em permetrà accedir a l’autopista o a la N-II. Els catalans si som garrepes és perquè no tenim un pèl de estúpids per tan, malgrat anar una mica tardet, em decanto per la darrera opció.
Ignoro Girona quan m’he endinsat per la N-II i començo a travessar poblets vigilats per semàfors com Medinyà. Figueres no sembla arribar. Un rètol m’alerta que encara em falten uns trenta quilòmetres. Booo… Que en fa d’anys que no corro per aquestes terres! I la carretera tan desconeguda per mi em desafia com si volgués contribuir amb la seva foscor l’arribada de la nit.
Quin destinatari com el que un desconeix i amb la presència contínua com eterna de polígons i hotels de carretera. Després d’una recta amb desviament, arribo a Figueres circumval.lant l’avinguda Salvador Dalí fins caure com un peixet als carrers interiors. No sé on vaig però tinc gana tot i que hauria de saber situarme per anar a raure a la Pensió on dormiré. Però abans de trobar la el meu descans decideixo estacionar el vehicle a la Plaça Triangular, que creua el carrer Col.legi Sant Llàtzer. Trobo un cau. Sort. Surto del cotxe decidit a “estirar” les cames amb el millor mètode que existeix com és caminar després de gairebé un parell d’hores assegut davant el volant.
Parada i fonda. Principi d’un viatge que no em farà moure del poble. Ni de les seves cases, ni dels seus habitants. Refugi d’espectres invocats per la imaginació de l’Art i del Lleure, de la música i de la xauxa que esdevindràn aquest cap de setmana. Abans de sopar m’arribo a la Rambla sense haver-me aturat abans a preguntar pel nom del carrer on hi ha la pensió. Un grupet de noietes que em demanen foc no em saben contestar a la pregunta. Una parelleta, ell del poble, tampoc em saben orientar-me. Carrer del Rech Arnau, així de fácil, però dec ser a l’altra punta.
Finalment, vora la plaça de l’Ajuntament, un noi alt, amb el cabell tan fosc com la seva samarreta i pantalons em guia. Casualment me’l creuaré durant la meva estança al poble. Després d’explicar-se molt bé em desitja sort i al cap de cinc minuts m’arribo, tot a peu, a la pensió. El vigilant de nit em dona les claus de l’habitació i de la sortida al carrer.
Xino-xano torno on he deixat el cotxe, és a dir, a l’altre extrem de Figueres. Puc respirar tranquil. Son gairebé les onze de la nit. L’ambient és de festa tot i que a la Plaça Triangular no arriben sinó les restes de l’ambient, transeünts que provenen de la Plaça Josep Pla on hi ha muntat un dels escenaris i que caminen, alguns fent ziga-zagues, per l’ampli i comercial carrer de Sant Pau. Però el merder es concentra desde la Rambla, on han muntat paradetes amb elaboracions culinàries per anar a fer el mos rebossades de cues d’impacients a l’espera de sopar. a
Així com a la Plaça de l’Ajuntament on l’eufòria esclata encarada a l’escenari.
En un bar que hi ha davant on he estacionat el cotxe, m’endrapo amb paciència un Frankfurt i una tapa de braves amb cervesa i tallat per omplir l’estomac. Llegeixo alhora el Diari de Girona que, com tots els diaris que es fan i es desfàn, un pot trobar comentaris de tota mena, sobre gent emprenadora, empipada, apassionada i encisadora.
Al bar, no gaire ple, un grup de nois es posen a cantar “Bola de Drac”.
(continuarà…)
|
Contactes
Registra´t
