| |
ROMESCO I SARDANES
 diumenge 5/setembre/2010 - 06:23  577  0
Santa Coloma de Queralt ho pot ser tot menys una vila marinera. Es cert que per anar a la platja ara no li cal trigar gaire, que anant cap a Torredembarra o Altafulla, després d’una horeta llarga hi és. Però això no fa que sigui una vila marinera en absolut. Més que res perquè abans, el que ara es fa en una horeta, es necessitava un parell de dies per fer-ho i ningú no caminava ni anava en mula un parell de dies per anar a la platja que, a més, era considerat ordinari, de classe baixíssima. I, és clar, històries de pescadors d’aigua salada no n’hi ha i pel que fa a les d’aigua dolça la veritat és que el Gaià és un rierol que no dóna per a gaire èpica.
En resum, Santa Coloma és una vila d’interior, de muntanya, segarrenca. Ja se sap que a Cervera – una ciutat que té si fa no fa les seves característiques – va demanar a Felip V la mar a canvi d’apuntar-se al bàndol botifler, però que el Borbó els hi va contestar que amb la universitat ja n’hi havia prou. La mar es quedà a Barcelona i a Tarragona i a S’Agaró i a Sitges i aTorredembarra.
Però com a bona vila de muntanya Santa Coloma sent una fascinació per els costums mariners, de la mateixa manera que les ciutats i pobles mariners senten fascinació pels pobles pirinencs i de l’interior del país. Tot va al revés aquí. I em temo que també fóra, que al cab i a la fi sempre volem el que no tenim perquè el que tenim ens sembla massa ordinari. L’extraordinari sempre ho tenen els altres.
Fruit d’aquesta fascinació invertida – perdoneu l’expresió – el plat propi de Santa Coloma és el romesco i la dansa preferida pels colomins entre les tradicionals és la sardana.
Jo encara no entenc perquè algú va decidir que la sardana – que és una dansa empordanesa de clars antecedents grecs – fos la nostra dansa nacional quan, en realitat, el ball que agermana els catalans de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, incloent-hi fins i tot els aragonesos, que durant molts anys en comptes de ser els nostres enemics mortals com ara foren els nostres aliats, és la jota.
No és tracta de fer-li cap lleig a la sardana però al segle XVIII i abans les sardanes només es ballaven a l’Empordà. Suposo que a algú al segle XIX se li va acudir nominar-la com a dansa nacional catalana perquè només és ballava a Catalunya. I val a dir que l’èxit ha estat molt important perquè avui, si més no al Principat, gairebé tothom considera la sardana com la dansa nacional dels catalans.
Però si ens trobem amb que la sardana és d’orginen empordanès i té antecedents grecs, el que és el bacallà és que no ve ni de la Mediterrània. Com tothom sap perquè a la televisió no ens ho paren de repetir manta vegades: el bacallà ve d’Islàndia. No està mal per fer-ne el plat típic d’una comarca de l’interior de Catalunya. Queda clar que un barb del Gaià hagués estat massa fàcil.
Això del bacallà és una cosa curiosa: els islandesos i els escandinaus – que tenen una cuina mediocre i pobre – el menyspreen. En canvi als catalans – que tenim una cuina talentosa i riquíssima – el bacallà ens fascina. El cuinem de totes les maneres imaginables, en fem plats senzills de cuina popular i elaboradíssim plats d’alta cuina. Jo crec que és difícil trobar una família catalana que com a mínim no mengi bacallà – d’Islàndia!- un cop a la setmana.
Doncs bé, una de les maneres populars de cuinar el bacallà és l’anomenat romesco de Santa Coloma ( aprofitant l’avinentesa és va composar una sardana amb el títol de “Romesco colomí”).
Deixem que sigui l’Associació dels Amics del Romesco de Santa Coloma qui ho expliqui:
“QUE ÉS EL ROMESCO? Fa molts anys, els nostres avis, varen elaborar un plat que amb el temps s’ha convertit en el plat identificatiu de la nostra població. EL ROMESCO.A diferència de les comarques on s’elabora la salsa de romesco, el nostre és un plat cuinat, es a dir, que per tal de fer-lo necesitem el foc, si ens remuntem al temps en que en les cases no hi havia neveres, era pràcticament impossible fer àpats amb peix. Tot i així, en els mercats setmanals, i fins i tot, en algunes botigues, es podia adquirir peix salat, per tant no necessitava congelació, aquest peix és el bacallà, temps enrera era el peix dels pobres, avui és el peix dels rics.
QUÈ NECESSITEM? Bacallà, a ser possible de bona qualitat, oli d’oliva, ametlles i avellanes torrades, algun carquinyoli, bitxo o be nyora, pebre vermell, alls, nou moscada i un farcellet d’herbes ( llorer, romaní, farigola, etc...).
COM S’ELABORA? El dia abans posem el bacallà a dessalar, s’esquinça tenint cura de no fer trossos molt petits i treient les pells i espines, s’exprem per treure tota l’aigua i intentant de treure tota la sal que normalment porta, si després el trobem dolç se n’hi podrà afegir una mica. En una cassola rodona de terrissa posem l’oli d’oliva, el bacallà i els farcellets i ho posem a coure a foc no molt fort. Quan arrenqui el bull s’hi afegeix la picada que haurem fet amb les ametlles, avellanes, la canyella, els alls, la nou moscada, una mica de pebre vermell, carquinyolis i el bitxo triturat. Es deixa coure durant deu minuts i ja es pot servir.”
Dono fe, malgrat la conya que abans he fet amb que venia d’Islàndia, que és un plat d’un sabor excepcional i d’una facilitat de preparació genial ( només els genis tenen idees simples incontestables ).
Cada any l’Associacó dels Amics del Romesco de Santa Coloma munta a la Plaça Major el concurs del romesco en el que poden participar tots els cuiners de la vila que ho vulguin. I el cas és que moltes mestresses de casa engresquen els seus marits i participen. I, animades pels llurs mares, la quitxalla també hi participa.
La meva dona i jo no ens hem posat als fogons per por a fer el ridícul – els membres del jurat, abanda d’algú dels Amics del Romesco i de l’Ajuntament de Santa Coloma, són cuiners dels restaurants de més renom de la comarca. Les nostres filles, en canvi, hi han participat cada anys des de que es fa el concurs i cada any han guanyat algun premi de la classe infantil, ni que només fos perquè elles pertanyien a l’únic grup que participava. Però ara ja tenen més mérit perquè continuen guanyant premis i hi ha més nenes i nens que particpen.
Una vegada atorgats els premis tot el poble s’aboca a un autèntic sopar popular. Es bonic veure la Plaça Major plena de taules parades i de gent disposada a passar una bona estona rossegant bacallà. Els participants en el concurs, a més de l’amanida, el romesco, el préssec, el pa i el vi que els hi donen, tenen el seu romesco de propina. Pel que fa a la resta del poble, la majoria passen amb el que els hi donen els organitzadors però n’hi ha d’altres que porten tiberi de casa per arrodonir l’àpat. A mi tot plegat em fa pensar en el final de les aventures de l’Asterix, però algunes coses han canviat del temps de Cèsar: a les taules ja no hi ha només homes que són servits per dones, ans al contrari, els homes passen per la repartidora i el porten a la taula on les dones s’esperen. Jo penso que a principis del segle XXI els homes només servim per tres coses: per fer-les riure, per fer de camàlics i per una altra.
No cal dir que si bufa una mica de Marinada el sopar és molt, molt agradable. Els colomins són bona gent, bons conversadors, bons dialèctics i amb ells s’hi està bé.
Els barcelonins simplement miren d’estar a la seva alçada, de no fer cap atzagaiada i, si la fem, que sigui d’aquelles amables que fan riure i prou.
Després es retiren les taules i les cadires del centre de la Plaça i venen les sardanes. Però de les sardanes ja n’hem parlat abans. I ja hem dit que, malgrat que sigui una dança marinera – amb aires romesquins – als colomins els hi agrada molt.
|
Contactes
Registra´t
