| |
Exposicions de festa major
 dijous 26/agost/2010 - 07:35  992  2
Com més va, més m’agraden les exposicions. No m’han agradat sempre, ni m’agrada qualsevol mena d’art. En general, podríem dir que m’agrada la pintura figurativa sempre que el quadre expliqui una història. No m’agraden els bodegons, per exemple, si no tenen una certa originalitat però tinc a casa i admiro molt el cèlebre quadre del pa d’en Dalí. Dalí demostra com un geni pot vèncer fàcilment els nostres prejudicis. En general no m’agrada la pintura abstracta, tot i que hi ha pintors abstractes com Kandinsky o Miró que trobo molt decoratius, molt rics de colors i no em desagraden. L’estil Tàpies, en canvi, jo el trobo no només mancat de tot interés sinó directament desagradable, un nyap que es ven perquè se suposa que és original, com si l’originalitat fos el punt central per tal de valorar una obra d’art, en comptes de la tècnica i la capacitat d’emoció que té un quadre. Ja ho he dit abans: només m’interessen els quadres que expliquen històries que m’interesen amb algunes excepcions excepcionals com l’esmentat pa de Dalí, Kandinsky, Miró i potser algún altre.
En general m’agrada la pintura barroca – Rubens, Velázquez, Rémbrant – i els pintors que han fet evolucionar aquesta escola com poden ser els surrealistes.
L’excepció és la dona pintada, que m’agrada de totes maneres – però el meu cim és Klimt – i, entre els realistes, em trec el barret davant els quadres de Freud i de Hooper. Pel que fa als paisatges hi ha dos pintors que em tenen el cor robat: Turner i Magritte. Aquest és el marc de la pintura que m’agrada que jo definiria – en general – com una pintura fàcil d’entendre, imaginativa i sensual.
M’ho passo bé badant per les expossicions de Santa Coloma tot i que, com que a Barcelona sovint vaig a trobar-me amb els grans genis de la pintura, poques vegades em trobo amb quadres que realment m’emocionin. Els pintors locals, en general, cauen en l’error de representar una i mil vegades les mateixes imatges de la vila – la font de les canelles, el campanar, la plaça major – i tendeixen a fer-ho sense cap originalitat ni interés per a mi, és a dir, sense explicar cap història. Hom té l’impresió que miren de fer quadres els més bonics possible per tal de poder-los vendre’ls als seus convilatans, que els penjaran al menjador i al passadís però no se’ls miraran gaire. Jo trobo que aquest tipus de pintura és profundament avorrida, no explica res, no hi ha cap història, no hi ha vida. La bellasa representada és somorta, com la pell morta d’un llangardaix sense cap cos dins. En realitat, en aquest àmbit – una altra cosa és en l’àmbit de la música – la bellesa per la bellesa mai no m’ha interessat i encara menys quan cau en la boniquesa per la boniquesa.
En aquest sentit m’interessen infinitament més els pintors que pinten la lletjor com poden ser Velázquez, Goya o Freud obligant-me a viure dins del seus quadres.
Després hi ha l’altre bàndol, el bàndol dels pintors originals que foten uns quadres que ni entenc, ni m’interessen, ni m’emocionen, ni res de res. Jo crec que, en general, són autèntiques collonades, aixecades de camisa brutals que sembla mentida que s’exposin. Agafar una tela, pintar-hi un punt de color blau en mig i batejar aquesta bajanada com “La tomaquera” o omplir un quadre amb fulls de diaris amarronats i batejar aquesta bajanada d’un mal gust tant evident com “Les gràcies de la vida”, simplement també ho puc fer jo. I puc fer coses molt més gracioses encara com retallar péls de pubis masculins i femenins i batejar el quadre com “Concòrdia” o grapar pells de plàtan i escuradens i batejar-lo com “La via làctea en plena descomposici’”. Tot això no és art ni és res, és una merda amb un cordill, unes imatges idiotes que hauria de ser un delicte que ens robèssin una milèssima de segon del nostre temps.
Evidentment, també hi ha quadres interessants com, per exemple, la força dels paisatges de’n Joan Ferrer, alguna fita aconseguida per la Lali Calzada i quadres de pintors anònims que fan pensar amb grocs i blaus amb Turner. O pintures realistes d’indrets desconeguts que et conviden a coneixe’ls.
Trobo a faltar gairebé sempre quadres amb nus femenins, que si jo fos pintor, probablement seria els únics quadres que pintaria. No se m’acat una bellesa més concentrada ni mes natural ni més imperativa. No se m’actut un tema que doni per a més històries de tota mena. Klimt, Rubens, Coubert, Modigliani, Toulouse-Lautrec, Maurek i un llarguíssim i frondós etc...
Una cosa curiosa i un pèl desagradable que tenen les exposicions de fotografia de Santa Coloma – a les que reprodueixo si fa no fa els meus criteris sobre la pintura – és que cada any guanya el premi el mateix: el senyor Gassó. I ara no només guanya el primer premi, sinó que fa guanyar un altre premi a la seva filla – aquest any ha estat el tercer -. Això no seria criticat – no entro en si és criticable no, si que dono fe que la majoria del poble ho critica – si no fos perquè el senyor Gassó és un fotògraf professional i, per tant, compta uns instruments i una preparació molt més sofisticada que la resta de concursants. La consecuència de que en Gassó cada any s’emporti el primer premi i, ara, pel que es veu, un altre, és que cada vegada és presenta menys gent al concurs. La conseqüència de que cada any es presenti menys gent al concurs és que cada any és més fàcil per senyor Gassó guanyar-lo i abastar-lo.
Algun dia m’agradaria fer un retrat sobre el senyor Gassó perquè penso que és un dels colomins més característics, però ara no toca. Val a dir, amb inependència de si la seva competència és lleial o deslleial, que les seves fotos són molt reexides. Enguany el tema és les quatre estacions a Santa Coloma. Cada fotografia gassoniana s’entén, explica una història, és bella i fins i tot fa pensar. En aquest sentit són perfectes i si edités un llibre de fotografies jo se’l compraria.
Hi ha qui diu que el concurs de fotografia al final no es farà perquè crea malestar al poble. Potser sí, però llavors seria bo que en Gassó fes exposicions. I que se li editéssin llibres de fotografies. Així com en Joan Ferrer és el principal pintor clàssic colomí, crec que en Gassó és el principal fotògraf contemporani. La seva obra – les seves obres – no s’haurien de perdre, ni de dispersar. Envejes amunt, envejes avall, compentencies deslleials amunt, competències deslleials avall, crec que això és el més important.
Al castell hi havia una exposició de l’Eduard Moreno i no sé qui més, amb música del mateix Eduard Moreno, que no m’ha agradat. Masses misatges, massa complicat i una manca de sensualitat brutal. Ja vaig comentar que al seu concert hi sobraven les imatges però que, malgrat tot, em va semblar molt brillant. Aquí es gira la truita: senzillament opino que vol ser tan original – ja hi tornem a ser – que l’exposició esdevé una mostra de pedanteria avorrida i tirant a insuportable. Hauria de fer com en Gassó: fer el que sap que fa be. I si no ho sap que algú li ho expliqui.
També he trobat a faltar l’exposició dels jubilats, que no només els dóna una il.lusió per viure, sinó que sovint et posa al davant petites obres d’art plenes de gràcia i d’enginy. Pel cap baix és un triple pas enrere no haver fet aquesta exposició: perquè els té distres i ilussionats, perquè augmenta llur autoestima i l’orgull dels seus familiars i amics i perquè, finalment, l’obra exposada sovint val la pena de ser admirada. No reculem, cony!
|
Contactes
Registra´t
