| |
Músiques de festa major. Divagacions.
 dimecres 25/agost/2010 - 10:23  660  2
Si vas a mirar una Festa Major és una macedònia de músiques. La música cada vegada és més present a les nostres vides. Abans, quan no hi havia aparells reproductors, no hi havia música reproduïda i aquesta, a l’haver de ser en viu, era caríssima i només se la podien permetre els rics. La reproducció del so ha democratitzat la música i la democratització de la música, per una banda, ha cridat a moltes més persones amb talent a dedicar-s’hi però, per un altre, probablement l’ha banalitzat.
L’ha banalitzat. Entenguem-nos. No és que jo pensi que abans no hi havia música banal ara sí. Penso que, generalment, la música popular sempre és, sempre ha estat i sempre serà banal. No nego les excepcions que confirmen la regla. “El cant dels ocells” és un botó de mostra esplèndid d’aquesta excepcionalitat. Però la regla és el “Porompompero”, “El carro” i tota la patuleia. I, no cal dir-ho, els porompomperos, els carros i tota la patuleïa de tot arreu. Val a dir que a Catalunya aquest tipus de música se sol fer en castellà però es evident que si la nostra història haguès estat un altre tindríem el carro en català. No vull dir que aquí siguem millors músics que ells sinó pitjors polítics.
La banalització ha estat dolenta? No ho crec, sincerament. La banalització vol dir que s’han extés unes formes de música l’objectiu principal de les quals no són escoltar-les. Són músiques per a ser ballades, músiques per ser cantades per la gent, músiques que per força han de ser fàcils i tenir una cantarella que s’enganxi.
La música amb majúscula vol ser escoltada amb repòs i concentració i la seva abstracció és tant potent que ens atansa al misticisme. La música amb minúscula ho és tot menys mística, ens arrossega o bé a la sensualitat més descarnada o a ritmés decididament terrenals.
Josep Pla deia que a ell li agradava la música dolenta. És una frase que sempre m’ha fet gràcia perquè, d’entrada, sembla que no tingui sentit. Com ens pot agradar quelcom dolent? Quin sentit tindria que algú digués, per exemple, que li agrada el mejar dolent? Jo crec que en aquest cas, el caçador més fi d’adjectius de la literatura catalana és va equivocar d’adjectiu i que en comptes de dir que li agradava la música dolenta volia dir que li agradava la música fàcil, que és molt diferent. Perquè la música fàcil, és a dir, la música simple, igual que el menjar fàcil i simple pot ser molt bo. La complexitat, la dificultat no assegura la qüalitat ni d’una peça musical ni d’un plat. Si el músic i el cuiner està a l’alçada demostra que pot fer coses més important que altres que no ho estan i si no està a l’alçada demostra que no té sentit dels seus límits ni sentit del ridícul.
La Festa Major és una festa popular i això vol dir que les músiques banals, és a dir, les que es canten i és ballen han de passar per davant d’aquelles que s’escolten. Sobre tot les que és ballen, perquè la gent vol ballar. Els més joves els ritmes pops, rocks i tota la resta de collonades que van sortint i els més granadets, els passos dobles, els valsos, els corridos mexicans i fins i tot les sardanes. Aquestes són les músiques essencials de la Festa Major de Santa Coloma i suposo que la de la majoria dels pobles catalans: músiques que assegurin que la gent es diverteixi, que inciti a l’apropament dels sexes i avall que fa baixada. No està malament, com no està malament un entrepà de xoriço o unes patates fregides ben fetes ( que, per cert, als restaurants, fins i tot si són de qualitat, cada vegada costen menys de trobar ).
Normalment a Santa Coloma els grups que toquen pels més granadets serveixen per a fer el concert de tarda, el ball de sardanes i el ball de nit. Ve la Principal de la Bisbal, per exemple, i dóna tres per un, evitant així, suposo, els diners que costaria llogar els serveis de grups de concert i de ball de nit més específic. Val a dir que a Santa Coloma agraden moltíssim les sardanes, gust nacional amb el que jo discrepo. Potser perquè vaig intentar aprendre a ballar-ne i no me’n vaig sortir. Potser perquè quan em ballo em canso desseguida. Potser perquè les cobles no toquen mai les sardanes més conegudes. I, segur, perquè trobo que la sensualitat femenina de les sardanes, quasi inexistent més allà del ball dels pits de les senyores quan salten, deixa molt que disitjar. Crec.
De la música digue’m-ne de tall pop, rock, soul i tot això no en puc dir res perquè jo em vaig quedar, per una banda, amb els Beatles i, per una altra, amb l’Elvis Presley i tot el que s’aparti d’aquests estils per a mi és massa desmanegat i massa sorollós. Ni tant sols en puc parlar malament. No m’ha interessat, no m’ha atret, el que he sentit no m’ha agradat i ho desconec. Com la majoria de coses que al món són.
Ha vingut la Banda de la Mare de Déu del Roser de Montblanc que ve a ser una d’aquelles típiques bandes valencianes formades per instruments de vent i reforçades per instruments de percussió, en aquest cas una bateria. Han tocat, sobre tot, melodies conegudes de la televisió, swing, espirituals negres i algunes cançons tradicionals. He patit per ells perquè han rebut una soleiada de Maria Santíssima. Pel que fa a la valoració, per ser una banda d’instruments de vent no m’ha desagradat, però a mi els instruments que més m’agraden són els de corda.
El meu instrument preferit és el clavicèmfal i encara no m’explico com ha pogut anar sent substituït pel piano. I després porteu-me violins, guitarres, violoncels i contrabaixos, mandolines, bandúrries, lires, arpes, etc...Però no ha estat malament. Música per a ser cantada o ballada que resisteix la prova d’un concert d’una hora llarga d’un calitjós dia d’agost.
Dissortadament no vàrem poder assistir al concert que pel pregó va fer l’Orfeó Colomí que, per a mi, té una qualitat excepcional i es pot ensenyar a tot arreu. Fa anys vaig assistir a un concert seu i em vaig fer soci inmediatament. Al meu entendre, en el marc de la cultura col.lectiva colomina, l’Orfeó ocupa, per la seva qualitat el número u.
No vaig acabar d’entendre si alguns dels professors o dels alumnes de l’escola de música de la vila també van tocar alguna cosa. Jo els he sentit alguna vegada i tot i que hi ha individualitats més que remarcables, el conjunt està molt lluny d’haver assolit la qualitat de l’Orfeó i el que li falta. Seria una merevella que s’aconseguís formar una orquestra colomina que, de mica en mica, s’anés apropant al seu nivell.
Finalment, ahir vaig assistir al concert d’Eduard Domingo – el fill del Nelli – d’una música que crec que no m’equivoco si defineixo com a New Age. M’ha semblat un músic i un compositor excepcional de música que es composa i s’interpreta per a ser escoltada. Per a ser escoltada amb el màxim de respecte – aquest ha fallat en un sector del públic que ni està educat per a la música ni és educat en general – i de concentració. L’Eduard amb tota una série de mecanismes que m’han semblat molt complicats, un teclat intel.ligent i una guitarra elèctrica ens ha dut al misticisme on sempre et duu la música quan es excel.lent.
Crec que ha cotmès tres errors: un d’important, un de venial i un d’incomprensible. L’important és haver acompanyat el concert d’imatges: no només no li cal sinó de distreuen de la seva música, es a dir, la seva música s’escoltava infinitament millor amb els ulls tancats que amb els ulls oberts i, per tant, les imatges, en comptes d’ajudar-lo li fotien pals a les rodes.
L’error venial és haver fet una mena de cançó enmig d’un concert on la paraula sobrava sinó era d’un lirisme tècnic extraordinari que no és el seu cas ( és molt difícil que un gran compossitor sigui a l’hora un gran cantant, no ho és tant que sigui un gran intérpret d’instruments ). La cançó no és que estigui malament, però rebaixa la qualitat del concert. Es com si enmig de “La creació” de Haydn a algú se li acudís interpretar una sardana. No toca.
I l’incomprensible: no he entès en absolut que acabés en concert com si fos un recital de cançó protesta cantant la versió catalana de Blowing in the wind de Bob Dylan. Això m’ha semblat un nyap i una manca de respecte envers ell mateix: ell, l’Eduard, és mil cops més músic que Dylan i mil cops menys poeta i menys cantant.
El seu camí és la música pura. La seva eina per dirigir missatges és la música. Un tipus de música molt determinada que no te res a veure amb el protest song – que a mi m’agrada molt, però això no te res a veure- : és com si Raimon acabés un recital amb la marxa turca de Mozart. Sembla com si digués al públic: ja sé que tot això que heu escoltat fins ara ha estat una pallissa per a vosaltres i ara un tocaré una cosa facileta i coneguda per a que marxeu a casa contents. I no és això, company, no és això. Que el teu nivell és per a que tots els que estàvem allà sentint-te ens emocionèssim i et vinguèssim a donar les gràcies i no per a que tu, al final, ens tractèssis com si fossim idiotes, com si ens haguessis de donar peixet per haver-te soportat. No, no t’hem soportat. Em volat gràcies a tu. Sigues encara molt més valent.
He dit.
www.youtube.com
www.youtube.com
|
Contactes
Registra´t
