| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de stargrida
|
|
| |
RACISME? CLASSISME? EXCLUSIÓ SOCIAL? IGUALTAT D'OPORTUNITATS?
 dilluns 23/agost/2010 - 07:51  1549  13
RAVINDER COLL
En Ravinder se sentia molt feliç. Tenia 6 anys i feia dos mesos que l'havien tret d'aquell orfenat en el qual feia tres anys que vivia. Els de Can Coll de tota la vida sempre els havia fet il.lusió de tenir un altre fill. Tenien ja la parelleta, es guanyaven prou bé la vida i volien un tercer. Un reportage d'aquells que fan al 33 els animà a plantejar-se la possibilitat d'una adopció, el fet de poder donar una bona vida a un d'aquells nens els semblà un acte altruïsta.
En Ravinder era molt graciós i el somriure permanent dibuixat a la cara delatava l'agraïment que sentia cap aquelles noves persones que els deia pares i que l'acaronaven i li feien petons. Ravinder Coll, l'anomenaven ara, i a ell no li desagradava el seu nou nom.
La gent coneguda de la ciutat varen acollir el menut de can Coll amb els braços oberts. Es miraven amb admiració la familia Coll. “És que sempre han estat tan bona gent” deien....
A l'Oficina d'escolarització de l'Ajuntament li posaren totes les facilitats d'aquest mon. Els altres dos fill ja estaven escolaritzats en una escola concertada d'un cert renom i era de sentit comú que encara que s'hagués d'augmentar ratio a la classe de primer, en Ravinder aniria a la mateixa escola que els seus germans...si senyor, com havia de ser.
Al pati de l'escola les mestres se'l miraven i comentaven la bona adaptació que havia fet el vailet, i de com n'era de bonic el color de la seva pell...i aquells ulls i aquelles faccions indies...
A la sessió d'avaluació es comentava que li estaven costant els aprenentatges. No es varen plantejar separar-l'ho del grup perquè era amb els seus iguals on havia d'aprendre i es va valorar que era una senzilla qüestió de temps
Els pares dels nens de la classe d'en Ravinder el convidaven a festes i renyaven els seus fills si per aquelles crueltats infantils s'atrevien a posar-se en un dels trets físics o no tan físics del menut de Can Coll. Calia ensenyar a valorar la diversitat cultural a les criatures.
JASKARAN SINGH
En Jaskaran se sentia molt feliç d'haver-se retrobat amb la seva familia. Tenia 6 anys i en feia tres que no veia els seus pares, des que havien marxat a buscar una nova vida en un lloc que n'anomenaven Catalunya. El pare i la mare d'en Jaskaran varen venir junt amb una altra familia per poder sostenir-se i poder donar una vida, que ells no havien tingut, als seus fills. En Jaskaran es va haver de quedar junt amb la Navneet fins que les coses en els pares els anessin més bé.Ara havien fet el reagrupament i poder estar junts altra vegada el feia el nen més feliç del món.
En Jaskaran era molt graciós i el somriure permanent dibuixat a la cara delatava com n'estava de content d'estar altra volta amb els seus , que l'acaronaven i li feien petons. Jaskaran Singh s'anomenava i a ell sempre li havia agradat el seu nom.
La gent coneguda de la ciutat varen acollir en Jaskaran amb comentaris sobre immigració que ell no entenia. Es miraven llastimosament a la familia Singh. “Sempre tenen tants fills aquesta gent” deien...
A l'Oficina d'escolarització de l'Ajuntament encara no li podien dir a quina escola li tocaria. No podria anar a la mateixa escola que anaven els seus germans perquè les aules estaven plenes i era de sentit comú que no es podia augmentar la ratio ja que podria perjudicar l'aprenentatge dels altres alumnes...no senyor, això no podia ser.
Al pati de l'escola les mestres se'l miraven i comentaven la bona adaptació que havia fet el vailet, però no entenien perquè coi la familia li feien portar el monyo al cap amb el turbant típic de la zona del Panyab i no s'adaptaven a fer.li menjar vedella com a la resta dels seus companys. Perquè coi la familia s'entossudia a aferrar-se a les seves tradicions indies?
A la sessió d'avaluació es comentava que li estaven costant els aprenentatges, és per això que es varen plantejar separar-l'ho del grup, era en un grup reduït on havia d'aprendre.
Els pares dels nens de la classe d'en Jaskaran el convidaven a festes i renyaven els seus fills si per aquelles crueltats infantils s'atrevien a posar-se en un dels trets físics o no tan físics del menut de Can Singh. Calia ensenyar a valorar la diversitat cultural a les criatures. Però aquells pares es preguntaven una vegada i una altra perquè les persones originaries d'aquella ciutat eren tan reticents a matricular els seus fills en aquella escola.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
tati77 |
una mica més de polèmica...
Tuesday, August 24th 2010, 8:19 AM
El que planteges és un tema complicat del que no es poden fer generalitzacions. Hi ha molts punts de vista vàlids i moltes realitats diferents.
Per exemple comentes que hi ha centres on la gent del país no vol matricular als seus fills.
Aquí té pes el que comentava cavall_fo del nivell social: tot i que les escoles concertades (que de fet paguen als seus professors amb diners públics) tenen la obligació d'acceptar les matrícules de la gent de fora igual que les públiques, normalment tenen un ràtio d'immigració a les aules molt més baix que les segones.
Raons: si arribes a un nou lloc de residència i demanes informació a l'ajuntament, als serveis socials.. on t'adreçaran és als serveis públics, per tant són la primera opció de la gent immigrant.
De forma natural (tot i que seria molt millor que no fos així pel tema integració) les families de fora van a viure a zones dels municipis on hi ha gent de la seva comunitat. Penseu-hi.. nosaltres faríem el mateix!
Arribes a un lloc nou i vols sentir-te acollit i amb gent que et pugui ajudar. Però això fa que es generin "guetos" (no malinterpreteu el terme) i que hi hagi escoles on la majoria o bona part de l'alumnat sigui de fora i això, inevitablement, fa que el nivell de continguts que poden ensenyar els mestres baixi.
És molt difícil atendre una classe quan tens 4 alumnes acabats d'arribar que no entenen la llengua, 2 que ja porten 3 anys aquí i es van ensortint, uns altres que els pares es pasen tot el dia treballant a fora, no es poden permetre pagar a ningú que els cuidi els fills i aquests fan el que volen... Estic posant un exemple exagerat però hi ha centres on la seva realitat és aquesta!
La conseqüència és que la gent d'aquí, quan viu en un barri amb molta immigració, porta els seus fills a la concertada que, com he dit, té menys nens de fora. De fet hi ha hagut polèmica amb el tema, especialment perquè algunes concertades fan pagar a les famílies diners en conceptes varis que fan que les que tenen menys poder adquisitiu renunciïn a dur-hi els seus fills.
Però de tota manera (treient el joc brut d'algunes escoles) penseu-hi... si fóssin els vostres fills, què farieu vosaltres?
|
|
Beltran |
Conte contat ja és narrat
Tuesday, August 24th 2010, 1:11 AM
Molt real el conte, però així és la vida des que és vida, aquí i a l'India, ara i a l'edad dels faraons, tot i axí hem de ser inconformistes i cada granet de sorra que aportem per fer un món més just, no serà en va.
El tema d'adopcions és complicat d'abordar, hi ha percepcions per tots els gustos: qui veu una nota de color, una exotisme, altres un intrusisme, un segrést, un negoci que mou diners, jo penso pels casos que conec, que son fruit d'una meditació responsable per part dels pares adoptius, una acció de caritat, d'amor i altruista.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
