| |
LA BLANQUETA ES FA VELLA. UNA DECLARACIÓ D’AMOR.
 dissabte 21/agost/2010 - 05:20  584  2
La nostra gata és colomina, de Santa Coloma de Queralt. Concretament va néixer a la caseta del J i l’A, que, malgrat la seva austeritat, és el més semblant al paradÃs que jo puc imaginar a la terra. O sigui que la gata va néixer al paradÃs, no com jo que vaig néixer al Raval barcelonÃ.
Al cab d’una o dues setmanes ja xipellejava, vull dir que els seus mèus eren clarament xipells i que res no semblava indicar que acabaria sent una gata barcelonina. Jo no m’atreveixo pas a dir que ho sigui. Ja sé que barcelonà és tot aquell que viu i treballa a Barcelona i vol ser-ho, però la Blanqueta, el que se’n diu treballar, no ha treballat mai (caçar alguna mosca de tant en tant sembla més un esport que no pas una altra cosa ) i, pel que fa a d’on es sent, com que encara xipelleja, tot i que ha viscut la major part de la seva vida al cap i casal, suposo que continua sentint-se colomina. Si més no, tots els colomins que conec que viuen a Barcelona es continuen sentint colomins: és més especial pertà nyer a un poble de tres mil habitants que a una ciutat de tres mil.lions.
El primer dia que va estar amb nosaltres la Blanqueta va patir un accident. La và rem treure a l’eixida, quelcom la va fer espantar i va caure a l’empedrat de l’hort. Una caiguda de quatre metres per una nadona. Es va fer molt mal. La meva filla petita es va posar a somicar, la meva filla gran es va posar a resar plorant, la meva dona es va posar a intentar que cap de les tres prengués més mal i jo vaig anar a buscar a la veterinà ria. L’hòstia havia estat més espectacular que lesionadora, tot i aixà crec que la Blanqueta aquell dia va gastar una de les seves set vides.
Després, quan era més jove i venÃem a Santa Coloma, jo tinc la sensació que la Blanqueta tenia la sensació d’anar a Port Aventura. Acostumada al seu pis barcelonà on la diversitat biològica és escadussera, segur que l’hort li semblava quelcom al.lucinant, que ella mai no hagués pensat que la vida pogués tenir tants matissos i tant policromats. De tota manera els seus instints caçadors a ciutat havien quedat malmesos i quan veia un pardal, un colom o una garsa corria a refugiar-se com si estigués a punt de sofrir un atac aeri. A ella li semblava ve fer esport caçant mosques però allò ja es veia que era jugar-se el coll perquè sÃ. O sigui que amb ella no hi comptèssim.
Ara, que diversificava els esports era obvi. S’enfilava per arbres, s’enfilava per la parra, corria com una boja darrera dels cucs i els escarbats, tenia una relació d’amor – odi amb les salamandres i d’odi directament amb els altres gats. La meva dona i les meves filles la renyaven dient-li que havia de ser més social amb els seus congèneres però no hi havia manera. Jo els hi deia, a elles, que creia que Aristòtil ja havia dit que els gats no eren un animal social i que ja en tenia prou amb aguantar-nos a nosaltres. Però si alguna grà cia tenen els gats és que, com va descobrir Bauldelaire, són autèntics aristòcrates. I per més que la plebs, els seus servidors, li diguéssin el que ella havia de fer o de desfer ella feia simplement el que li donava la gana. Admirable.
Les seves escalades, que em recorden les d’una noia de naturalesa molt felina, però, sovint acabaven com el rosari de l’aurora. S’enfilava a l’avet, a la parra o a la teulada del veà i després baixar li feia por. I començava amb el seu mèu, mèu xipella, que per a nosaltres era com el crit a somatèn i a la mobilització i feia que els quatre esdevinguèssim escaladors per salvar la mixeta. No cal dir que després de salvar-la la Blanqueta, contrà riament al que els hi va passar a les meves filles en el mateix parany, no va rebre renys, ni insults, ni esbroncades. Tot van ser abraçades, petons, doble ració de ranxo i un bol ple fins dalt ple de llet. És el que té ser reina.
Enguany, però, sembla que la Blanqueta s’ha aburgesat. Ja no és la gata errant que sortia a l’hort i s’enfilava per llocs inversemblants per gaudir de magnÃfiques aventures. Ara surt a l’eixida i es posa a prendre el sol amb les meves senyores i, quan en te prou o està acalorada s’estira al mig de passadÃs per a que el contacte amb el terra la refresqui. Es posa al balcó i mira passar la gent amunt i avall. I cotxes. I potser algun gat o algun gos.
I badalla.
L’estimo.
|
Contactes
Registra´t
