| |
L´ETAPA AUSTRALIANA DE PETER WEIR
 dijous 19/agost/2010 - 12:19  642  1
“Únic Testimoni” (Witness, 1986), “El Club dels Poetes Morts” (1989) o el “Show de Truman” (1998) són títols que ens venen en ment i els associem ràpidament als actors que hi intervenen, Harrison Ford, Robin Williams i Jim Carrey respectivament. En quan a solidesa narrativa i exposició tenen un petit marge de diferència entre elles (èpoques i localitzacions) però que segueixen un nexe en comú en quan a temàtica; fins a quin punt l’home és capaç d’adaptar-se en ambients aliens o hostils als seus paisatges cotidians. D’aquesta manera el policía urbanita per resoldre un assassinat s’ha d’infiltrar en una comunitat Amish; un grup d’alumnes d’una escola privada són empesos pel seu mestre a la recerca d’inspiració més enllà de les parets de les aules; o el fals món perfecte recreat expressament per a un individu escollit a l’atzar des del seu naixement a fi d’emplenar l’audiència mediática que, des d’un altre món, en bars i llars segueixen dia a dia la seva vida.
Tan enginy o originalitat, una e idònia excusa com aquesta, és la suficient com perquè un director amb majúscules de l’alçada de Peter Weir (nascut a Sydney el 1944), es congratuli i ens fascini amb brillants comèdies dramàtiques com “Matrimoni de Conveniència” (Green Card, 1990) interpretada per Andie MacDowell i Gerard Depardieu, o ens endinsi en l’aventura com a Mestre de Cerimònies amb la colossal “Master and Commander” (2003), amb Russell Crowe com a protagonista.
Gràcies als seus inicis com a càmera i operador a diferents Canals de televisió del seu país, Weir es va finançar el mitgmetratge “Homesdale” (1971), per poder així emprendre el camí a projectes més ambiciosos. Però no va ser fins el 1976 quan al Festival de Sitges acollí amb gran clamor “Picnic a Hanging Rock”, adaptació d’una novel.la de Joan Lindsay (una jane Austen de les antípodes) i que es basava en un fet real succeït el dia dels enamorats de l’any 1900 on les cròniques de l’època van fer constar d’unes extranyes desaparicions que es van succeïr en aquesta remota zona del sud d’Austràlia . “Picnic a Hanging Rock” és podria considerar una versió femenina de “El Club dels Poetes Morts”, cinta deudora d’aquest drama a cavall amb el fantàstic; un grup de senyoretes d’alta societat, alumnes de l’Escola Femenina d’Appleyard, enamorades de la poesía i l’art (encara que també es produeix un enfrontament de classes, degut a la condició d’òrfana d’una de les protagonistes) se’n van d’excursió el dia de Sant Valenti. Al mig de la solejada estepa australiana van a raure sota l’ombrívola formació rocosa que porta el títol de la cinta. Durant un passeig d’inspiració i estudi, tres noietes i una institutriu desaparèixen per no tornar-se’n a saber res més d’elles. L’incident acabarà influïnt de manera diferent en la resta de membres de la Institució. “Picnic a Hanging Rock” no deixa de ser un al.legoria sobre la decadencia de la moral i disciplina victoriana (el fet de sentir-se com a Anglaterra però canviant els prats verds per sòls argilosos i ardents d’ Austràlia; camp de cultiu de les espècies de serp més letals de la Terra). D’ aquí l’ interessant matís en detallar la predictiva sequència de les formigues envaïnt un pastís de Sant Valentí, averany d’un fet que s’esdevindrà tràgic com trist; l’últim sospir d’amor a la Natura quan aquesta mostra la més invisible de les seves urpes. Weir ja ens vé a dir qui és l’element regnant; no ho és pas l’orgull colonial de sentir-se com a casa sinó l’entorn natural en si amb la seva pèrpetua i amenaçadora presència. De fet, una de les protagonistes li recorda a les altres noies amb tot un devociós presagi: “Hanging Rock ha estat un mil.lió d’anys esperant per nosaltres”.
Un any més tard Peter Weir dirigí “L’Última Onada” (1977), que juntament amb “Picnic a Hanging Rock” confabulen un díptic magistral. En aparença pot semblar un thriller judicial però on es ressalta clarament el xoc entre cultures i la submisió que una sotmet a l’altra (els aborigens alcoholitzats sota la influencia de la nova civilització moderna, ferm relleu de la tristement cèlebre “generació perduda”). A la sortida d’un bar als barris més perillosos de Sydney, un aborigen és assassinat. Un grup de nadius són acusats del crim. L’advocat que els defensa (interpretat per Richard Chamberlain, més conegut pel seu paper de capellà trenca-cors a la sèrie “El Pajaro Espino”) comença a patir al.lucinacions de tota mena una vegada li és assignat el cas. Amb un dels seus clients (l’actor aborigen David Gulpilil, tota una estrella a Austràlia) seguirán la pista a uns extranys dibuixos que ha anat gravant un bruixot, autèntic instigador del crim, i que insinúen la predicció d’un tsunami que devastarà la ciutat de Sidney.
Els elements naturals, en aquest cas metereològics, cobren una vital importància (excel.lent introducció de la tempesta de pedra al mig del desert). El cineasta alemany Werner Herzog també empraria el factor metereològic al final del seu influenciat llargmetratge “On somien les Formigues Verdes" (Wo Die Grünen Ameisen Träumen, 1984) on narra la inmobilitat d’un assentament aborigen per evitar que una Multinacional extregui Urani dels que ell consideren el seu territori sagrat; un anex al “dreamtime” (el que vé a ser pels cristians el paradís Terrenal o El Dorado pels asteques).
Peter Weir va dirigir altres films a Austràlia com les comèdies negres “Els Cotxes que es van Menjar Paris” (The Cars That Ate Paris, 1972) on el Paris en questió no és la capital francesa, sinó un poble de mala mort al cor del continent i on al seu voltant es produeixen misteriosament accidents de trànsit; i “The Plumber” (1979) que exposa l’odisea d’un matrimoni de mestres que s’han d’enfrontar a la kafkiana presència d’un llauner que els complicarà la vida amb les seves reparacions posant-los l’apartament del campus potes enlaire.
Hollywood comença a escoltar Weir amb “Gallipoli” (1981) amb Mel Gibson com a reclam; una clara denuncia sobre la intervenció dels voluntaris australians durant la I Guerra Mundial a la batalla del mateix nom i que van acabar sent un escut humà, mer pretext perquè les aliades tropes angleses de Sa Majestat poguéssin avançar sense miraments a una ofensiva final contra les files otomanes. Com a dada curiosa una cinta tan antibel.licista com és “Gallipoli” fou produïda per Rupert Murdoch, cunyat de George Bush fill , magnat d’un imperi editorial i mediàtic, i manipulador del noranta per cent de la premsa que s’escriu en anglès.
Peter Weir pot recorrer a la maquinària de Hollywood però deixa empremta, mereixent el respecte de compatriotes seus com George Miller (Mad Max, les bruixes d’Eastwick, Babe, el porquet a la ciutat), Philip Noyce (Calma Total, el Sant, Salt) o els neozelandesos Lee Tamahori (Once Were Warriors, Mulholland Falls) i Peter Jackson (Mal Gust; Meet the Feebles; Clínicament Morta; Criatures Celestials; El Senyor dels Anells).
Actualment té en projecte “The Way Back”, amb Colin Farrell de protagonista, i on narra l’èpica fugida d’un polonés després de la Invasió Alemana, i que en un llarg trajecte que el durà a dormir en gulags i altres camps de concentració, acabarà creuant l’Himalàia, el desert de Gobi fins anar a raure al Tibet per aposentar-se finalment a l’India. Malgrat que la història promet perquè està basada en fets reals, molts historiadors han posat en dubte la veracitat d’alguns dels seus passatges.
|
Contactes
Registra´t
