| |
CINEMA: DOGVILLE (Director: Lars Von Trier, Dinamarca, 2003)
 dijous 19/agost/2010 - 07:19  527  3
Durant la Gran Depressió Americana, a la década dels anys trenta, Grace (Nicole Kidman) és una noia que fuig d’uns gàngsters i s’arriba al minúscul poble de Dogville, al final del camí d’una terra encarada a les muntanyes rocoses i deixada de la mà de Déu. Un dels habitants, el jove escriptor sense esperança de triomfar, Tom Edison (Paul Bettany) la convenç perquè es quedi i s’integri en una comunitat que la observa amb resignació; entre ells el matrimoni amb set fills compost per Chuck i Vera (Stellan Skarsgard i Patricia Tallman); el metge i hipocondríac pare de’n Tom (Philip Baker Hall), la senyora Ginger (Lauren Bacall) o el camioner Ben (Zeljko Ivanek).
Grace s’anirà guanyant la confiança de tothom i s’entregarà als favors de cada una de les cases sense adonar-se’n que acabarà sent prisonera de la seva bona fe quan comencin a sorgir obscures presuncions al voltant de la seva persona, i motivada pel desig impulsiu d’alguns dels habitants masculins per posseïr-la. Però Tom, filòsof i moderador en les reunions que fa Dogville a l’església del poble a l’espera que s’instal.li un nou predicador que no arribarà mai, intentarà sentar unes noves bases per la convivencia de tothom vers Grace.
Primera part d’una incompleta trilogía anomenada “Estats Units: Terra d’Oportunitats" secundada per “Manderlay” (2005) i avortada amb “Whasington”, de la qual en una entrevista formalitzada el 2007, Lars Von Trier s’impacientava a posar en marxa però que finalment va haver de deixar enrera. El gran danès del cinema europeu utilitza curiosament el nom “Dogville” com a aforisme d’una societat moldejada però sentenciada pels seus designis. Aquí un endormiscat, per no dir mort, però tranquil petit poble de l’Amèrica profunda es marquen unes pautes al tornar-se a despertar davant l’arribada de l’aliena i metropolitana Grace, que fuig d’un mon que la posa violenta (els gàngsters que treballen pel seu pare, soberbi James Caan) per anar a raure en un escenari radicalment diferent però pacífic en l’aparença. I així cau de la paella per anar a raure a les brases. No hi ha diferencia entre dos mons.
I al poblet de Dogville s’estableix en la regla endogámica del “tothom es coneix amb tothom”, i aquí Trier empra un gran plató claustrofòbic (es va rodar en interiors) però usant paradoxalment parets invisibles (absència total de decorats) traçant línies divosòries entre edificis. A ulls de l’espectador li pot semblar aparentment avorrit aquesta sencilla posada en escena, però clarament matitza la paradoxa del conjunt; les interioritats visibles en cadascún dels seus habitants i el calvari que ha de viure Grace (quan és copulada per Chuck en absència de la dona, mentre a un parell de metres, al carrer, les filles petites d’ell juguen a corda) com així interioritzar en una societat aparentment oberta però closa per la moralitat i l’alarmisme. De fet el film va generar molta expectació i molts van entendre “Dogville” com una visió a la europea (tot i que la majoria d’actors que interpreten el film són anglosaxons) del comportament social nord-americà després dels atemptats de l’11 de setembre. Per asegurar-se’n de l’èxit seva aventura a l’altra costat de l’ Oceà Atlàntic el film s’estrenà als EEUU en una versió reduïda de dues hores, de pràcticament tres tal i com la coneixem aquí.
Lars Von trier és un cineasta que adoro però també odio. Presuntuós de mena tot i que va tenir enginy en trencar esquemes quan va formalitzar el DOGMA, un estatut tècnic en què es demanava tornar als principis del cinema tenint més cura de l’argument,… I ens ha obsequiat amb obres Mestres com “Els Idiotes” (Idioterne, 1998), o “Ballar en la Foscor” (2000). Però tampoc se les pot donar d’artista i menys amb una comèdia tan sosa com “El Cap de tot Això” (Direktoren for det Hele, 2006), film on els actors improvitzen i que es va rodar amb una técnica anomenada “automavision” , la qual permet usar una càmera fixa sense haver d’emprar un operador. És a dir, rodada amb la més total de les ordres donades a un ordinador. Fa escassament un any ens va intentar espantar amb "Antichristh" però les forces de la natura no eren suficients com per donar-li a una història un sentit del suspens nul que decau en una poesia visual tan brillantment grotesca com desaprofitada.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
