| |
CESK FREIXES A BELLPRAT
 dimecres 18/agost/2010 - 03:32  707  2
www.youtube.com
Anem a Bellprat a escolar Cesk Freixes. Si aquest paÃs tingués un mÃnim de vergonya i de memòria històrica aquesta colla de cantautors patriotes – en el sentit més digne i menys xovinista de la paraula – haurÃen d’estar amanyegats com un nadó als braços de sa mare. Però ja fa molts anys que un savi va escriure que ningú – ni el propi Déu, fixeu-vos – no és profeta a casa seva. I si els cantautors que ens van ajudar a no perdre els origens, ni l’identitat, que ens van fer mantenir malgrat tot la fe i l’esperança en els temps més obscurs, un cop arribada la democrà cia el que van rebre de les institucions fou una potada al cul i la discriminació més botiflera, què poden esperar aquests joves que han recollit el seu testimoni i continuen sent catalanistes i d’esquerra?
Les excepcions que confirmen la regla? Serrat – amb carnet del PSC i disposat a cantar en castellà per fer calés - , Llach – Ãdol de masses indiscutible i finÃsim estratega comercial –, Raimon – amb una senyora que és advocada que li fa de mà nager i que en deu saber un niu de bellugar-se en aquest món - i Maria del Mar Bonet, que amb la seva meravellosa veu ha traspassat tota mena de fronteres. Potser s’hi pot afegir algú més ( la Marina Rossell, penso ).
Les desgrà cies: Ovidi Montllor que fou abandonat com un gos i que es plantejà fins
i tot el fet de tornar a treballar de camarer. Va morir de cà ncer. Poc abans se li va fer un homenatge que va arribar molt, molt tard. I, en un sentit totalment contrari, La Trinca – que passa de fer à cides crÃtiques socials – a deixar-se de romanços i perseguir la pela amb més fam que els porcs les trufes.
Sé que un home del talent musical d’en Joan Isaac s’ha hagut de guanyar la vida fent de farmacèutic. I no en tinc ni idea de quines feines han hagut de fer altres homes amb molt de talent com en Quico Pi de la Serra o en Xavier Ribalta, però m’estranyaria molt que s’haguèssin guanyat el pa fent de cantautors. Ergo, Catalunya no és agraïda amb els seus artistes, no milita amb els que militen per salvar la llengua. Creiem que parlant-la a casa i més o menys sovint al carrer n’hi ha prou. I no.
Crec que el punt de partida de Cesk Freixes l’atansa, sobre tot, a Raimon; sobre tot al primer Raimon, al Raimon més compromés, amb unes lletres més clares i més èpic ( el lirisme raimonià , a diferència del llachià , és de segona fornada ) i existencialista. Es clar que les circumstà ncies han canviat: llavors hi havia un dictador i un acord unà nim en que se l’havia d’enderrocar, semblava que, enderrocat el dictador, tot serien flors i violes i romanÃ. En Cesk Freixes parteix d’una crÃtica a la generació de Raimon: aquella que no només no va ser capaç d’enderrocar el dictador sinó que ha convertit la democrà cia en filfa. Filfa és per a ell el sistema capitalista i la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles. En aquest sentit crec que és pot dir que mentre en Raimon seguia una corrent gereralitzada pels demòcrates, els esquerrans i els progresistes durant la dictadura de Franco, Freixes es situa en una posició independentista i antisistema minorità ria.
Aquesta posició antisistema en Freixes la defineix com a revolucionà ria. I aquà jo em perdo. Em sembla perfecte que alguns artistes catalans siguin d’esquerra però, quina és la revolució que vol en Freixes? La francesa suposo que no, perquè els triomfadors d’aquella revolució són els nous amos del món. La comunista? A hores d’ara ja està clar que el comunisme ha estat un nou feudalisme, un retrocés en la història social de la història de la humanitat. L’anarquista? Es pot ser anarquista i independentista a l’hora? Potser perquè jo no entenc gaire què volen els antisistema em costa d’entendre en Freixes. Crec que utilitza nocions massa generals, massa abstractes, que sembla que diuen molt i en realitat no diuen res.
Es clar que probablement sóc jo que, amb el meu reformisme liberal, no vull veure un missatge que està més clar que l’aigua. Però jo no el sé veure: què voleu? Tot i això ja entenc que no es pot fer una cançó de protesta liberal. Ja ho entenc.
La música d’en Freixes té una retirada a la d’en Raimon, tot i que és menys cantelluda, tot i que és més dolça. El pop, el country hi és més present. Però el ritme sovint és endimoniat i les noies el ballen movent els malucs sense pietat. És el que ha de ser...
|
| |
|
Contactes
Registra´t
