| |
ELS FILOFEIXISME DE´N MENAHEM GOLAN I YORAM GLOBUS
 dimarts 17/agost/2010 - 05:06  701  3
A finals dels anys setanta el productor cinematogràfic Ilya Salkind va convèncer al seu pare Alexander, antic rei financer de la pantalla gran però en la decadencia més absoluta, perquè adaptés als cinemes el còmic de “Superman”. La raó era donada perquè l’arribada d’una nova fornada de directors com Steven Spielberg i el seu “Tauró” i George Lucas amb La Guerra de les Galàxies, es feien els amos de la Indústria gràcies a la capacitat de distreure al públic que assistia a les sales en massa. I “Superman” va esdevenir també un fenòmen. Avui dia encara es pot considerar molt a l’alçada de films de superherois actuals que ens intenten vendre des d’una òptica més adulta i no tan per a tots els públics (posem com a exemple “El Cavaller Obscur” (2008) de Christopher Nolan o “Watchmen” (2009) de Zack Snyder).
Tan d’èxit va portar al “Superman” dirigit per Richard Donner que seria precedida amb dues continuacions el 1980 i 1983 supervisades per Richard Lester sota l’atenta mirada dels Salkind que preveïen un futur de capa caiguda pel personatge que interpretava Christopher Reeve. El super-heroi començava a posar-se pesat amb els seus megapoders que consistien, a part de volar, a fer de llauner emetent rajos amb la mirada, d’extintor amb les seves bufades o una espontània habilitat transfromista quan passava de Clark Kent-Superman o viceversa. “Superman III” però va ser tot un fracàs. Tot i així els productors no volien llençar la tovallola quan dos cosins van entrar en escena , Menahem Golan i Yoram Globus, nascuts vora el Llac de Tiberiades i que intentaven guanyar fortuna als Estats Units. Els van convèncer en no abandonar la franquicia del super-heroi però que el substituïssin per un mateix perfil però de sexe oposat: i així naixia “Supergirl”.
I els Salskind van picar l’ham. “Supergirl” fou tot un fracàs degut a l’ús d’un pressupost limitat (probablement pels prejudicis que comportava al seu moment vers al personatge d’una noia) i la recaptació fou tan minsa que els cosins Golan es van fer amb els drets sobre el personatge de còmic. Amb uns diners que invertirien amb altres films que més abaix comentaré, es van fer càrrec de “Superman IV” (1987), novament amb Reeve,… I allò ja va ser la kryptonita per l’home-ocell.
I què hi feien en Golan i Globus als Estats Units ensarronant a altres productors? Arribats de l’Estat d’Israel s’havien guanyat el cor dels seus compatriotes produïnt films d’allò més espantosos com feixistes de l’alçada del Mont Sinaï. Durant la moda del cinema de catástrofes aèries que Hollywood inaugurà als setanta amb la franquicia d’ ”Aeroport” (1970), des del seu raconet del mediterrani, Menahem Golan dirigí “Operació Llampec” (Mivtsa Yonatan, 1977) , film basat en fets reals al voltant d’ un avió de passatgers d’Air France que és segrestat a Namibia per un grup de rebels i la posterior incursió de l’exèrcit israelià. La cinta fou el punt d’inspiració perquè nou anys més tard, abraçats a la segona patria que era els EEUU, els cosinets Golan-Globus fundéssin el segell de la Cannon Group (Grup Canó, quina por!) oferint-nos perles tremendes com “Delta Force” (1986), amb Chuck Norris com a heroi esquiva-bales, carregat mab armes de tecnología punta i molta, molta, mala bava contra els rebels palestins. El film es va rodar en plena era Reagan i esdevingué tot un mecanisme de propaganda per una demagògica clase conservadora que ja podía sorgir de diferents nivells socials que al cinema s’havia de menjar crispetes i escopir adrenalina per passar la tarda. “Delta Force” es convertia així en la pel.lícula “familiar” idònea per veure-la al cap de setmana tots reunits a la saleta, si a casa es disposava de magnetoscopi…
Un altre film imperdurable d’aquests productors, empresaris, jueus, caçatalents, moralistes, i cineastes de segona és “Invasion USA”, novament amb Norris de protagonista, on aquesta vegada els terroristes són també traficants de drogues i comunistes (és a dir un rival del capitalisme com era la antiga Unió Soviètica). L’excusa és sembrar el terror en un poblet coster del sud-est dels Estats Units, però ves per on, el Chuck Norris hi és present allà on hi hagui un bon amic i protector de l’estat d’Israel i amb ganes de repartir llenya. Cal dir que no només la Cannon Group explotà la imatge de’n Norris; ho féu també amb Charles Bronson a “Jo sóc la Justicia” (Death Wish II, 1981), Sylvester Stallone a “Jo, el Falcó” (Over the Top, 1986), Dolph Lundgren, “Masters del Universo” (Masters of the Universe, 1987) o una jove Sharon Stone que començava a fer acte de presencia amb “Las Mines del Rei Salomó” (King Solomon’s Mines, 1987) per caure en un oblit d’anècdota fins veure de nou la llum a “Instint Bàsic” (Basic Instinct, 1991).
Els jueus de la Cannon però van caure pel seu propi pes amb el parany que havien invertit i emprès contra els Salskind i que duia com a nom “Superman IV”, un refregit com enverinat cant a la Pau amb uns efectes especials barroers. Arruinada la productora van emprendre la iniciativa de seguir treballar d’empresaris a l’ombra en la distribució de films com “El Guerrero Americano” (1985), “Cobra” (1986),… Pel.lícules no precisament d’autor. No obstant, tenen el seu lloc en el record i la nostàlgia en les pel.lícules d’entreteniment dels vuitanta, malgrat el seu missatge polític.
|
| |
Rasko |
Uau!
Tuesday, August 17th 2010, 5:48 PM
Ets un crack Ignatxo, estàs molt informat del cinema! Que t'hi dediques o hi estàs relacionat?
Els '80 hi ha pel·lícules que si les tornés a veure ara no podria o no entendria perquè m'al·lucinaven tant llavors, però certament han construït en nosaltres una memòria (cultural?) que és innegable.
Les del Chuk Norris, que bo!! però jo em quedo amb "desaparecido en combate" d'aquest karateka texà (friqui friqui).
Dels '80 també recordo títols com "los Goonies", "Gremlin", "Pesadilla en Elm Street", "Roky", i un llarg etcètera. En el fons fou l'auge dels video clubs. Recordo que era ben petit quan anava al videoclub de Manresa just al costat de l'Atlàntida amb mon germà. De tant en tant em colava en una banda on les caràtules hi sortien dones amb els pits a l'aire i altres alegries... els amos del video club em deien que era massa xic llavors per estar en aquella zona, hehehe.
Els anys 80 són molt friquis ara que ho penso en molts aspectes (no només quan a pel·lícules de gran pressupost) sinó quan a la música, la moda, etc etc. No sé, és una opinió.
Salut cinèfil ;D
|
 |
|
Contactes
Registra´t
