| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de ignatxo
|
|
| |
NO MARXEU A MITJA PROJECCIÓ
 dilluns 16/agost/2010 - 01:34  616  6
El passat diumenge, dia 15 d’agost i en el marc de la Festa major de Gràcia, vaig aprofitar amb una amiga a passar-me pels Cinemes Verdi Park del carrer Torrijos, en l’antiga vila i que ara en aquestes dates és un dels districtes més festius i al.legres de la ciutat de Barcelona.
Com que a mi els diumenges m’ensorren de l’avorriment d’estar a casa, vaig sortir als voltants de migdia. Una vegada allà, després d’enllaçar tren i metro, vaig passejar i fer fotos seduït per l’ambient de festa i bullici que es respirava. Vaig dinar tot sol en un libanès davant dels cinemes Verdi del carrer de Verdi i vaig continuar voltant fins quedar amb l’amiga a Fontana perquè també se’n moria de ganes d’anar al cinema. Tot i que a mi ja havia perdut una mica la devoció, eclipsat pel caliu dels carrers guarnits de festa. Però una promesa és una promesa.
Anteriorment l’havia avisat de que la pel.lícula que anavem a veure era una d’aquelles que s’havien de digerir bé. El film en questió es tractava de “The Girlfriend Experience”, moviola semidocumental sobre la vida d’una noia de compañía (us en parlo del film al darrer blog que he escrit). No és un film explícit literalment parlant, però als dos ens va agradar amb les nostres reserves.
Però la curiositat que m’ha motivat a escriure aquest article és perquè desde feia temps no havia vist mai ningú abandonar una sala a mitja projecció. Jo sóc molt meticulós. M’agrada seure de mig pati de butaques cap endavant perquè tinc la sensació d’estar observat (manies meves). Tot i que he de reconèixier que sóc jo el que s’atansa, es gira i observa d’una esquitllada quin tipus de públic ha compartit la sessió amb mi una vegada “ces’t fini” i abans que s’aixequin plegant veles. Cal dir que als Cinemes Verdi el noranta per cent de films que estrenen no són comercials, si són dels Estats Units tenen segell independent; la resta son produccions europees provinents sobretot de França, Anglaterra, així com perles provinents de l’Orient Mitjà, Xina, Taiwàn i Japó. Ara sabeu el què hi ha.
A mitja projecció del film que vam anar a veure on l’actor principal, amb permís de l’antiheroina protagonista, és l’afluència de diàlegs, dues files més endavant però a l’altre costat del pati de butaques, seia una noia tota sola que, de bones a primeres va abandonar la sala sortint per la sortida d’emergència que hi ha en un extrem, al costat de la pantalla. Això devia ocórrer passats als trenta minuts de metraje d’una cinta que no dura més d’una hora i quart. Devia pensar, vuit euros mal invertits però d’aquí m’escapoleixo perquè no sé que rediantre m’estan venent. O, aneu a saber, potser volia guanyar temps perquè li esperava una cita, a fora però tot i així no s’hauria tancat expressament a la sala, donat el bullici de festa major que es respirava a fora.
Sol passar. Sóc testimoni i també he realitzat la pràctica d’abandonar una pel.lícula a mitja projecció. Ho vaig estar a punt de fer amb la pretensiosa comèdia danesa “El Jefe de Todo Esto” (Direktoren for det Hele, 2005) de Lars Von Trier, director que admiro però que em comença a fastiguejar amb la seves imposicions de manipulador, però vaig esperar fins al final. M’enrecordo que al sortir, tothom treia foc pels queixals i només faltava que insultéssin a la pobra dona que despatxava la taquilla i alhora les crispetes i refrescs del Cinema Nou de Vic. És de les poques vegades que surto odiant una pel.lícula que he vist íntegrament. Però sóc observador des d’un principi a fi.
Un altre film, i aquí si que vaig sortir corrent cames ajudeu-me però he d’admetre que vaig anar de franc per l’acreditació de la ràdio, fou “Repo, the Genetic Opera” (2008) un musical de rock gòtic que volia emular “The Rocky Horror Picture Show”, amb bons efectes especials i amb molta sang però mal repartida i que tenia entre les seves estrelles a Paris Hilton. Vaig anar a la pre-estrena als cinemes Atlàntida de Manresa però com si anés a la duana d’un aeroport. Dos goril.les em van obligar a deixar el mòvil en una safata (és un nòkia barat sense càmera) i em van escanejar de dalt a baix, com així ho van fer durant el passi de la pel.lícula amb unes andròmines similars a llanternes i que anaven passant per cada filera de butaques, mentre el públic s’encuriosia d’una obra friqui. Als vint minuts ja era fora quan la Paris Hilton entra en escena.
Però en canvi tinc bons records del llargmetratge anglès “Jubileu” (Jubilee, 1978), una mena de versió femenina de “La Taronja Mecànica” rodada en plena apoteosi punk, ambientada en un futur anarquista on els protagonistes masculins surten tan malparats, és a dir violats, per una colla de salvatges dones que farien tremolar l’Alaska i la Nina Hagen en un geriàtric. Vaig veure molta gent abandonant la sala cridant a cor què vols mentre la música de “Adam and the Ants” i “Siouxsee and the Banshees” amania el panorama apocalíptic que regnava l’ambient.
“Cap Borrador” (Eraserhead, 1976) del David Lynch i “La Cinta Blanca” (Das Weisse Band, 2009) també en son un bon exemple. Del primer no m’extranya, en un malson es reflecteix una obra original, finançiada amb quatre cuques i que en el seu moment el director va rodar amb la més pràctica de les indigències, treballant de nit i venent frankfurts de dia. En canvi, la més ambiciosa i acurada, per llarga (més de dues hores i mitja) “La Cinta Blanca” s’ha de preuar en la més parsimoniosa de les paciències. Un detallat entramat sobre els origens del nazisme a inicis de la Primera Guerra Mundial, partint dels pocs dies abans de l’assassinat de l’Arxiduc Francesc Ferràn a Sarajevo, no té un plantejament barat ni tampoc accesible al públic. Constata la involució dels habitants d’un petit poble alemany, on contraresten la moralitat religiosa i alhora les perversions interiors de cadascún. El seu realitzador, Michael Haneke, havia estudiat psiquiatria i es movia molt bé en aquest terreny. I com és natural bona part del públic va abandonar mitja projecció. Però el que vaig trobar inusual va ser que acabada la sessió, que encara erem majoría, molts que anaven d’intelecualillos (mestres d’institut que van de progres i artistes) no donaven una explicació que jo trobés convincent perquè mala opinió donaven malgrat la seva condició d’analistes. Pel fruit es coneix l’arbre. També alguns, anavem de franc. Ho haig d’admetre.
Però si us plau. Informeu-vos bé abans. No us confongueu “Tot Story 3” amb “Toy Story X”. No feu cas del tot als crítics, perquè busquen altres perspectives per omplir els seus comentaris. Heu de saber decidir per vosaltres mateixos, no per les cinc estrelles que us marquen a la página de recomanacions de la premsa. I sinó empasseu-vos la projecció, després el temps dirà i, aneu a saber, potser hi ha un final sorpresa que us motivarà a tornar a veure la pel.lícula en questió.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
clic |
cert
Tuesday, August 24th 2010, 5:53 AM
no es veu mai igual una pel·lícula, encara que la tornis a reveure...
Recordo haver anat amb les amigues a veure el "Rompiendo la Olas" del Lars, a un cinema que ja no existeix, com es deia?... al Passeig de Gràcia, baixant mà esquerra.
Doncs jo estava allà, fascinada amb l'Emily Watson mirant com parlava amb Déu, i com jo em trencava les ones entenent tot plegat i agafada a la cadira per no marejar-me, però quan ja faltava poc per acabar va i les amigues decideixen marxar i jo que bueno, que vale, que què hi farem?
jajaja recordo que abans de marxar vaig passar pels lavabos i vaig trobar una dona vomitant, tota sola, i com es va sentir d'alleujada en poder comentar-li a algú que la càmera subjectiva li havia regirat la panxa... i jo pensant cada un té motius ben curiosos per fer el que fa, fins i tot el motiu sense sentit.
Mai l'he tornat a veure i no sé el final de la peli, llavors em va xocar, però amb el temps la recordo i m'ha anat agradant.
merci per fer-me venir el record
i mai mai he tornat a marxar d'una sala, ni amb la peli Rocky.
|
|
erratica |
es que aneu a veure unes pelissss
Tuesday, August 17th 2010, 6:35 AM
jo sempre intento assegurar el tret, cinema comercial, facil, acció, superficial, sense més , dramàtic de calaix, quatre llagrimetes, de vegades res que faci pensar massa.... i sempre aguanto fins el final...
Cebeta a tu et baixa la regla com una torrentera o que??? ;))) jo es que ja soc gran.....
|
|
_Alfons_ |
Un dia
Monday, August 16th 2010, 5:20 PM
havíem quedat amb la parella per anar al cinema (sí, sí, ella AMB MI en comptes d'algun dels exnòvios o amics o vés a saber qui !!). Vam mirar i jo vaig triar una pel·li, ella una altra. La seva, una de'n Kusturica.
A mitja projecció, que em diu "això no hi ha qui ho aguanti", s'aixeca i se'n va.
La noia que dius, Ignatxo, potser havia quedat amb algú que no hi havia anat i finalment va decidir fer altres plans, aixecar-se i marxar.
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
