| |
UNA GUINEU ATROPELLADA A PROP DE LA PANADELLA
 dilluns 16/agost/2010 - 04:56  747  1
No parafrassejaré Schopenhauer repetint allò de que, com més conec els homes, més m’agraden els gossos, elevant-ho a la categoria de les bèsties perquè em sembla una frase excesiva. De bèsties i de persones n’hi ha de tota mena i, per molt que ens pesi als que volem ser animalistes, hi ha moltes persones que valen la pena. Al costat d’homes que emmerden la terra n’hi ha d’altres que la civilitzen i l’embelleixen i qualsevol judici global a l’espècie en un sentit o altre segur que seria injust.
L’home ha sabut donar la volta a les seves condicions primigènies i de ser un mico vegetarià que vivia al damunt dels arbres – del que feia quan era un animal marí jo no en sé ni un borrall – ha passat a ser, gràcies a la seva intel.ligència constructora d’eines, el principal depredador del planeta. I no un depredador qualsevol: un depredador al que sembla que se li han escapat les eines de les mans i porta camí de depredar-se ell mateix.
Al meu entendre el gran problema que planteja la humanitat al món en general i a ell mateix en particular és la seva reproducció imparable i, conseqüència d’aquesta, un consum que esdevé insostenible. Els recursos del planeta són limitats i nosaltres cada vegada som més, vivim més i gastem més i això no pot acabar bé de cap manera. Si durant el passat la lluita era per la terra i ara ho està sent pel petroli sembla que la guerra del futur girarà al voltant de quelcom tan imprescindible com l’aigua.
El nostre creixement sovint ha anat contra la natura i ha estat positiu. Hem pogut fer front al canvi d’estacions, a l’escasedat del menjar, a les malalties i hem pogut construir una societat confortable i més o menys democràtica. Però aquest avenç no ha sigut empàtic amb les altres espècies que també poblen el món, a les que hem anat acorralant i, sovint, fent desaparèixer.
Tota aquesta reflexió ve donada per l’haver trobat una guilla morta a la carretera a tocar de la Panadella. L’espectacle de la mort sempre és desagradable, però quan és una mort provocada pels humans de manera gratuïta encara més. Suposo, però, que tard o d’hora es presentarà un escamot d’animals per a menjar-se el cadàver i la vida reneixerà.
Però aquest és un consol relatiu. Ja suposo que no puc defensar de manera racional que m’agradin més les raboses que les formigues o la resta d’animals que es menjaran el cadàver – que també poden ser mamífers com les rates o ocells com els corbs – però és així. L’estètica és el que té: ens fa ser injustos.
El pèl del guillot és de color rovell amb un ventre albí. Te el vértex de les orelles i les cames de color negre atzabatge i musculoses: li permeten passar dels 70 kilòmetres per hora a la carrera. La seva cua sovint és més llarga que el seu cos i és frondossíssima. És un timó que li permet fe uns grans salts sense perdre l’equilibri. Els seus ulls són d’un groc or brillant, escrutadors i terribles.
La meva dona diu que cada vegada hi ha més animals atropellats a la carretera i que això hauria de moure a les autoritats a fer passos soterranis per tal que les bèsties poguèssin creuar per sota. Jo hi estic d’acord, encara que no sé si ara mateix aquesta mesura seria gaire popular. Avui mateix hi ha una carta al diari en que un lector es queixa dels diners que es gasten en els gats i els gossos abandonats a Barcelona. Creu que tots s’haurien de gastar en les persones i que a l’animalisme només s’hi haurien de dedicar les entitats privades. No hi estic d’acord. La fauna i la flora són béns públics i, per tant, l’administració els ha de gestionar i hi ha d’invertir. I hi ha d’haver lleis, com existeixen a Catalunya, per a la seva protecció. Tot això ens dignifica com a persones i ens civilitza. Però també és cert que els recursos són escasos i que hi ha d’haver prioritats. En tot cas em sembla evident que hi ha diners que es gasten en burocràcia, en festes o en imbecilitats que podrien utilitzar-se protegint les bèsties.
Llegeixo que la guineu és el carnívor terrestre més extès pel món mundial. Excepte a l’Àfrica, a l’Amèrica Llatina i a Irlanda és a tot arreu, cosa que no vol dir que algunes races que de la seva espècie no s’hagin extingit. La seva capacitat d’adaptació és extraordinària: és capaç de viure en tota mena de climes i fins i tot s’ha adaptat a viure a algunes zones suburbanes i urbanes d’Europa i els USA. En aquest sentit, jo recordo que, sent adolescent, a una urbanització del comtat de Surrey els veïns deixaven menjar al vespre per a les raboses i després s’entretenien mirant com menjaven. A casa nostra no ho he vist mai, més aviat al contrari: he vist pagesos que les volien caçar perquè els hi mataven els pollastres o els conills. Però és igual: és el nostre carnivor més extès.
Val a dir, però, que no crec que els britànics siguin en aquest sentit millor que nosaltres: ells han fet de la cruel caça de la guineu l’esport nacional i estic segur que els pagesos britànics també les deuen odiar. Fet i fet, i potser m’equivoco, l’animalisme a favor dels depredadors crec que és un fenòmen que es dona sobre tot a les ciutats, on els animals potencialment perillosos solen ser força llum.
Per a nosaltres és còmode que hi convisquin els nostres compatriotes del medi rural. Per això quan parlo amb la gent de Santa Coloma, sobre tot si ja té uns quants anys a l’esquena, la sensibilitat animalista és nula. Se les han hagut d’haver amb guineus, llops, serps, falcons i no els hi fan gens de gràcia. Pensen que si tant ens estimem les bèsties que les deixem anar per Barcelona, si fa no fa el mateix que pensaven els pagesos de les muntanyes dels Pirineus respecte dels óssos. Tot això és comprensible, però per aquesta regla de tres al final no quedarà cap animal amb dents i urpes als nostres boscos. I no pot ser. Crec que ens ho hauríem de muntar els uns i els altres per a que la vida d’aquests éssers fos possible.
Bàsicament les guineus són carnívores: devoren mol.luscos, cucs de terra, crancs de riu, rates i ratolins, talps, conills, cervatells, rèptils anfibis i peixos. De tant en tant mengen verdura i fruita: mores, prunes, pomes i suposo que raïm per no fer quedar malament el pobre Isop. En zones urbanes se les veu mirant a veure què troben a les escombraries i no fan fàstic als pinsos de gats i gossos, tot i que per a menjar-se’ls – sobre tot el dels gats – diuen els científics que han de tenir molta gana.
Tot i que viuen en societats comandades per un mascle – de moment – prefereixen caçar soles. Són unes caçadores esplèndides. Amb una audició en estèreo localitzen les seves presses dins l’espessor de l’herba i s’hi llencen a sobre com si fossin un tigre. No estan per hòsties amb el que cacen i no comparteixen ni una engruna del que cacen. Les excepcions ruques són naturalment dels mascles que alimenten les femelles no només quan aquestes tenen cadells, cosa que potser és raonable tot i que altres espècies no ho fan, sinó fins i tot durant tot el festeig.
Quan no tenen femelles per alimentar, les guineus guarden les sobres del menjar en diferents caus per tal que si algú els hi troba no els hi foti tot. Es allò de no posar tots els ous a la mateixa ouera, no?
L’adaptabilitat de les guilles és extraordinària. Viuen en coves, ens caus excavats per ella mateixa, en caus de teixons i conills que s’acaba de cruspir, en castells abandonats, en ermites abandonades, en cases en runes, en barraques. Això sí, a mesura que es fa gran busca que les cavitat tinguin més confort i estiguin més resguardades del vent i la pluja a l’hivern i de l’abrassador sol a l’estiu. Per això, progresivament abandonen les llars humanes i passen a viure als caus on havien viscut talps, conills i teixons.
Les rabosen treballen de nit, quan tot està més encalmat i el ritme de la vida és més lent. Malgrat tot, quan els dies són clarobscurs o plovisqueja surten a veure que cacen. Si fa no fa com els adolescents que van a una discoteca.
Josep Carner va escriure aquest poema titulat “La guineu”:
-Eixim de nit sense fressa,
talment que ningú no ens sent;
tenim una llarga cua
i un morrot ben amatent.
Més ens plau d’estripar vides
que de dar-nos cap enfit
i, no fent remor de passes,
ens ignora fins la nit.
Si altra gent cuita de dia,
les guineus ho fem després.
El desig diu: -Si hi anava…-
Les tenebres diuen: -Vés.
Glotonies ens obliguen
a deixar, per tots costats,
nius desfets d’una grapada,
galliners ben ensagnats
Poc caldrà que s'escarrassin
a atacar-me certes veus:
en política i negocis,
l'home ha après de les guineus.
No cal dir que la visió carneriana és totalment parcial i injusta. Primer i principalment perquè s’oblida dels funcionaris, que són els pitjors ciutadans de tots – no cal dir que ell ho era - i, segón, perquè, com hem vist, la guineu és bàsicament una caçadora i no un paràsit. A més, si ens posem a jutjar els animals respecte dels altres animals no crec que n’hi hagi cap que quedi més mal parat que nosaltres, que els hem sotmés a esclavitut, els utilitzem per fer experiments, ens matem per esport i hem construit immensos camps de concentració en els que estan confinats.
En Pere Quart li contesta amb una ironia justiciera que no està malament. Ja que moltes senyores van amb pells de guineu pel món – com odio les persones que llueixen pells d’animals! – ell diu que de la pell de les cortesanes en faria abrics per les guineus. En el fons no ens mereixem una altra cosa:
GUINEU
¿Què en faria --pregunteu--
de la pell de cortesana?
Abrics per a la germana
guineu.
Pere Quart
|
Contactes
Registra´t
