| |
VAMPIRS - I
 dijous 5/agost/2010 - 05:44  599  3
Un dels símptomés més rotunds de l’envelliment és quan, en comptes de demanar permís als teus pares per sortir de nit, te’l demanen els teus fills. L’envelliment no és dolent i el fet de tenir fills és el fet biològic més important de la nostra vida després del nostre naixement. Però els anys passen. I els anys dels que no han tingut fills passen encara més depressa perquè no reviuen la vida com ho fan els que tenen descendència. I perquè biològicament no hauran plantat la llavor que la vida els hi reclamava.
La meva filla gran té 14 anys i està en allò que els castellans en diuen “la edad del pavo” i aquí potser en diuem l’edat de la ruqueria ( tot i que per mi la ruqueria de la gran majoria de les persones, sobre tot si són del sexe masculí, els hi dura tota la vida ). L’edat de descobrir que existeix un altre sexe i que, malgrat que en general ens sembli profundament imbècil – l’impuls i l’altre sexe – ens hi sentim atrets d’una manera que ens comença a fer bollir la sang i l’enteniment.
Com que quan és a Barcelona la meva senyora filla té molta feina i encara no surt gairebé mai sola al carrer, resulta que a Barcelona la seva colla coincideix més o menys amb la canalla de la seva escola. Com que la seva escola és a Sant Gervasi i nosaltres vivim a Sant Antoni i els seus companys resulta que estan escampats per tota la ciutat i pobles de la rodalia, resulta que a Barcelona ha tingut xicot – que vivia a Sant Boi de Llobregat, cosa que no m’estranya gens si s’havia enamorat de ma filla – però no colla a Barcelona.
La colla, des de fa un parell d’anys, la té a Santa Coloma de Queralt. I amb la colla queda cada tarda de dia festiu a les 17 hores a la Muralla, davant del monument dels pagesos i després passen la tarda fent activitats més o menys innocents i més o menys confessables ( si tot va bé, cada vegada menys innocents i cada vegada més condenables, no ens enganyem ).
Hem arribat, doncs, al punt. Les altres noies de la colla demanen permís als seus pares per tal d’anar al ball i com que tots els altres diuen que sí, nosaltres no podem dir que no. I diem que sí. I no se’ls hi pot dir que a les 22 hores siguin a casa perquè el problema és que el ball teòricament comença a les 00 hores i en la pràctica a la 1. O sigui que el debat és si ha de tornar a casa a la 1, a les 2, a les 3 o més tard.
Malgrat que amb la meva dona havíem acordat que la nena tornaria a casa a les 2,30 i que si es posava molt tonta la deixaríem tornar a les 3, jo, que sóc discutidor de mena, li dic a la meva filla que la deixem sortir però que a la 1,30 ha de ser a casa. La meva senyora – que és de ciències i no creu en l’art de la retòrica ni en el de la dialèctica – se’n va flipant i ens deixa a ma filla i a mi discutint minut a minut l’hora de tornada. I consti que jo això no recordo haver-ho hagut de fer mai amb els meus pares: vaig començar massa gran a sortir de casa de nit – devia tenir uns 18 anys – i ma mare només em preguntava a quina hora tornaria ( i després es quedava resant i mirant la tele fins que jo arribava ) i el meu pare no deia res. Devia pensar –encertadament – que ja era hora que comencés a perseguir mosses.
Quan la meva filla va a ballar pels pobles de la rodalia de Santa Coloma, tot i que hi hagi un autocar que els pares han organitzat per tal d’evitar que cap jove condueixi, la meva dona la vol anar a buscar per veure l’ambient, com està la meva filla i com estan els seus companys de colla. Jo opino que aquesta vigilància és excesiva perquè, en el fons, la canalla, quan surt de casa és lliure per fer el que vol i fer veure que la vigiles – perquè el que fa la meva dona és més fer veure que la vigila que no pas vigilar-la – ensenya el llautó d’una desconfiança que, ara mateix, crec que la nostra filla no és mereix. I, a més, en cas que li passi alguna cosa no només hi ha molts coneguts, sinó que porta un mòvil, que és quelcom que quan nosaltres erem joves afortunadament per nosaltres encara no s’havia inventat.
Quan surt a ballar a Santa Coloma, després de negociar l’hora, torna sola a casa a no ser que ella vulgui que l’anem a buscar, cosa que només ha passat una vegada perquè tot era molt fosc – normal a les tres del matí, no? - , un noi li havia dit coses – cony, a veure si la meva filla és tan bleda que és pensa que els nois van als balls per ballar, tu – i estava molt cansada – ballar cansa, sí i, no se n’ha d’abusar, sobre tot a segones quines edats, perquè si no després ja no tens esma per a fer res més-.
Aquest era el tracte d’avui: anava a la disco – mòbil (?) de l’Estrella i a les 3 havia de ser a casa.
A tres quarts de 3, però, sóna el mòbil. Com que jo dormo a sobre de la meva orella bona no sento res, però la meva dona sí. Sort en tenim de les dones, ja ho dic jo... Es la meva filla. Desesperada. Corrent carretera d’Igualada abaix. La meva dona em desperta. Collons, què passa? La nena! Què vol? No sé, però està molt atabalada...Què passa? Pare, baixeu corrents a obrir la porta, que ens persegueix un estol de rat penats? Quèèèèèè`? Rats penats, rates penades, rates pinyades...Pare, obre la porta ara mateix!!!!
Baixo a baix i una colleta de cinc adolescents entren a casa esmaperdudes. No m’ho puc creure. Collons, si que els guanyarem els castellans, així! Colteu, que els rats penats mengen mosquits i no adolescents enfollides... Res. No hi ha manera. I les altres no s’atreveixen a sortir de casa. Pensen que el Comte Dràcula en persona els espera al carrer! Diuen que volen trucar a casa seva per a que els seus pares els passin a buscar. Que no, que si volen crido a l’exèrcit, els Mossos i la policia muntada del Canadà, però als seus pares no, que pensaran que sóc més idiota del que ja es pensen que sóc. I, a més, de Barcelona, cosa que eleva l’idiotesa al quadrat, com a mínim.
Al cab d’una estona, quan sembla que les mosses s’han calmat, la meva dona s’ofereix per a dur-les a casa en cotxe (!). Tant tiquismiquis que som amb la nostra parella i tant carregats de romanços que estem pels nostres fills. A veure qui m’explica. Jo crec que les generacions surgen progresivament malcriades perquè els pares – i també les mares, encara que no tant – cada vegada som de pitjor qualitat. I no em refereixo ara a l’esperma i als òvuls, que és veu que amb la contaminació també.
L’endemà que el Comte Dràcula perseguís la meva filla i les seves amigues pels foscos carrers de Santa Coloma, en anar a missa, veiem una sèrie de cartells que diuen que em de protegir els rats penats, que és veu que és el que va millor per a les mosques i altres insectes.
No cal dir que la meva filla opina que els rats penats són perfectament capaços de protegir-se sol i que el que cal és que vingui Sant Jordi per a protegir-nos d’ells.
No.
|
Contactes
Registra´t
