| |
“L’EIXAM” ( “EL QUINTO DÍA “) DE FRANK SCHÄTZING.
 dijous 22/juliol/2010 - 05:31  519  1
“L’eixam” és una novela gran: 1200 planes. A hores d’ara encara dubto si és una gran novela, és a dir, si esdevindrà un clàssic o no. No crec que la rellegeixi, però sí que la donaré a llegir a les meves filles i la recomanaré als meus amics científics o que estimen la mar i/o la natura. Crec, per tant, que com a mínim és pot dir que és una bona novel.la. No recomanaria a ningú que llegís una novela que em semblés dolenta.
En la tertúlia que tenim muntada hi ha una majoria de gent de ciències però ens dediquem a llegir literatura per la qual cosa jo vaig proposar que ens proposèssin algún llibre de ciència – ficció i en aquest sentit “L’eixam” és un exemple paradigmàtic del gènere.
Des d’un punt de vista estrictament literari jo diria que la novel.la té dos grans mèrits: el primer és que aconsegueix atrapar al lector que vol llegir més i més. La tensió decau poques vegades i això en un llibre tant llarg no ho aconsegueix tothom. L’autor sembla un seguidor debot de Hitschock i no ens deixa deixar el llibre. El segon gran mèrit és que els personatges de la novel.la estan molt ben dibuixats. Arribes a tenir una idea clara de com és el seu cos i de com és el seu esperit i t’identifiques amb ells o els odies.
Suposo que també és un encert tota la divulgació científica que fa la novel.la. Els companys científics ens expliquen que la gran majoria de dades que s’hi expliquen –que són moltíssimes – són certes i, per tant, és evident que després de llegir-la, has après una munió de coses que no sabies abans. Aprendre coses sempre està bé.
Pel que fa a allò que no m’ha agradat assenyalaria en primer lloc el desenllaç de la novel.la. Jo – amb la grolleria que em caracteritza – deia que s’assemblava una trobada entre un senyor i una senyora que s’estimem apassionadament i que sopen acaramelats i lascius però que, quan finalment, van al llit allò no funciona. No dic que sigui un desastre perquè no seria just amb la novel.la, només dic que no respon a les expectatives preliminars. No cal dir que aquestes coses passen. Amb les senyores – i suposo que també amb els senyors – i amb les novel.les.
Aquest decebedor final fa que no acabis d’entendre el perquè la novel.la és tan llarga. Estàs segur que es podia haver dit si fa no fa el mateix amb moltes menys planes. Però, de fet, la llargària no és el problema, perquè fins que no arribes al final xales com una criatura en un parc d’atraccions llegint-la.
Admirador com sóc, no cal dir que en termes generals i amb totes les excepcions que calgui, dels USA no m’agrada el maniqueisme amb que tracta l’autor els americans i, sobre tot, els dirigents polítics americans. Judith Li – un alter ego molt evident de Condolenza Rice – és la dolenta de la pel.lícula. Rubin és el científic traïdor. Etc... A mi aquesta visió que té l’esquerra europea dels americans em fa molta gràcia. No només és que no ens en adonem que els USA són una gran democràcia amb una divisió de poders que funciona com una malla, on els polítics s’han de guanyar els vots al territori, és que caiem en la hipocresia de voler petroli barat creient que els únics que s’han d’embrutar el cul són els ianquis i que encara tenim el dret a criticar-los. Jo només demanaria que, per exemple a l’estat espanyol, hi hagués un federalisme com als USA, hi hagués una divisió de poders com Déu mana – això vol dir un poder judicial capaç de fer quadrar al president dels USA i un Congrès que pot tenir una majoria diferent a la presidencial – i que els juristes de reconegut prestigi fossin els nostres jutges i no el que tenim ara. Signaria ara mateix tenir la seva constitució que ja té 200 anys de història. Però, des d’un punt de vista dels progres europeus, els dolents de la pel.lícula sempre han de ser els ianquis. Sort que Franco, Hitler, Mussolini, Stalin, Ceaucescu eren d’Oklahoma.
Sent com sóc de lletres em costa una mica explicar de que va la novel.la. Diria que hi ha una espècie unicelular que, cansada que la humanitat devori tot el que hi ha de devorable al mar i, a més, el contamini, decideix declarar-li la guerra. Per a fer-ho utilitza uns cucs que es mengen els subsol glaçat dels continents, cosa que fa que es desprengui un gas, cosa que fa que a aquestos es produeixin immensos tsunamis que fan que les principals ciutats costaneres del món desapareguin ( és imperdonable que no hi hagi ni una sola menció del que passaria a Barcelona ). El que és vol aconseguir és que la gent marxi cap a l’interior i deixem les mars tranquil.les.
Naturalment, és esperable que hi hagi una segona novel.la de l’autor en la que expliqui que algun ésser de l’interior no costaner també és rebeli contra els homes i els empenyi cap a no sé on, perquè jo diria que la terra encara està més contaminada i nafrada que el mar, tot i que no ho podria dir del cert.
Crida l’atenció que l’enemic de la humanitat no sigui la pròpia humanitat com sol passar a les històries de catàstrofes naturals sinó un altre ésser viu, els yrr, que es veuen obligats a lluitar contra l’home per a salvar els mars. Un ésser intel.ligent però que no té els nostres mateixos valors i, per tant, la nostra mateixa intel.ligència i que, per tant, ens desconcerta.
En definitiva una novel.la comprensible, ben escrita, interessant i pedagògica. Val la pena llegir-la. Amb una amiga científica al costat.
|
Contactes
Registra´t
