| |
"GORDOS"
 dimecres 21/juliol/2010 - 05:27  628  2
Que jo recordi sempre he estat gras. Penso que és normal: vaig néixer a una fleca d’uns pares que havien nascut la postguerra. Vaig néixer a una família on sempre es va més importància a l’estètica gastronòmica que no pas a que el menjar fos saludable. El meu pare no era de constitució grassa però va arribar a tenir una panxa considerable. Plena de menjars i beuratges sinó exquisits, sí més que notables. Ma mare era de constitució forta i la meva àvia paterna la va convertir en una gran cuinera. Cada dia del món anava a comprar a La Boqueria i cada dia del món a casa hi havia un gran tiberi. Fins i tot quan només menjàvem pa amb tomàquet i pernil, perquè el pa era el millor de la botiga i el pernil el més car del barri. I, pel que fa al vi, a casa sempre es va beure vi de marca. El meu pare ho tenia molt clar: treballaven, entre d’altres coses, per menjar bé.
A l’escola jo no recordo haver tingut gaires problemes per haver estat gras. Alguna vegada m’havien cridat “Gordo! Gordo!” però quan jo els havia atrapat els havia fotut una hòstia i m’havia quedat satisfet com un Déu després d’haver copulat amb una Deesa. Una de les avantatges que tenim els grassos és que acostumem a tenir molta força, sobre tot si tenim els braços curts i les cames curtes ( fixeu-vos amb els que fan halterofília ), com és el meu cas. I, quan haviem de jugar a futbol, jo sabia quin era el meu lloc: jugar de defensa central, amb un altre jugador més ràpid per darrera meu. La meva feina consistia en que, quan venien els de l’equip contrari, o passès el jugador o passès la pilota però mai els dos junts. Era allò que se’n diu un porc i no ho feia malament, modèstia a part. Mai no vaig tenir la pretensió de jugar al mig del camp però alguna vegada havia jugat de davanter centre i, per a sorpresa meva, vaig veure que marcava gols: no era capaç de còrrer gaire, ni de saltar, però quan els defenses em veien còrrer cap a la porteria era com si veiéssin còrrer contra ells un rinoceró i s’apartaven i, després, fotia un cacau que si anava entre els tres pals era gol perquè encara que el porter arrivés a tocar-la – cosa que no era probable perquè els porters també s’apartaven- entraven pilota i porter. Una vegada d’un d’aquests cacaus em vaig carregar el pal travesser de la porteria, que era de fusta. Va ser espectacular.
Durant l’adolescència les coses se’m van complicar: lligar-me una noia va esdevenir un imperatiu categòric i vaig cometre dos greus errors: pensar que per aconseguir-ho havia d’estar prim i pensar que a les noies els hi havia d’agradar el mateix que a mi. Vist des de la perspectiva d’ara allò és grotesc: jo, intentant assemblar-me al Sean Connery i presumint davant noies sense cap inquietud cultural d’estar entusiasmat amb Brel, Brassens, Raimon, Llach i amb la lectura de Pla, Nietzsche i Tolstoi. I compromés políticament.
Les hòsties rebudes i els amics em van fer veure que el plantejament era totalment equivocat. No és que no fos impotant que cuidés la meva imatge, però encara era més important que trobés una mossa que, més enllà que a mi em semblés molt atractiva o bona noia, li interessesin les mateixes coses que a mi. Perquè si elles badallaven amb Raimon i Llach i jo no podia resistir els Boony M i similars no anavem enlloc. Perquè si elles llegien l’Hola o el Lecturas o el Diez Minutos i jo els hi parlava de “Les confessions” de Rousseau, tampoc no anavem enlloc. Perquè si per mi Catalunya i la política eren important i per a elles eren un rotllo i una pallissa, tampoc no anavem enlloc. Em va costar entendre que, si més no en el meu cas, que era un cas d’un mascle sense sex appeal però més o menys simpàtic i agradable, tenir uns gustos coincidents eran ponts necessaris per arribar al sexe.
La veritat és que després d’haver entès això dels gustos coincidents he estat molt feliç i estic bàsicament content de com m’ha tractat la vida respecte de les senyores. Més que un gran seductor, sóc un gran seduït però què més vols? He passat i crec que passaré estones molt agradables gaudint de moltes coses.
I, a hores d’ara, el que més m’emprenya d’estar gras és que de tant en tant hi ha gent que em va dient que m’he d’aprimar ( no saben que, quan m’aprimo, després em torno a engreixar el que pesava i cinc o deu quilos més ) i que la roba em vagi estreta, cosa que simplement no puc suportar.
Al final, la bellesa sempre està en els ulls de qui mira i qui em vol beure bell em veu bell, tot i que necessiti posar-se ulleres.
“Gordos” explica les històries d’un grup de persones que van a fer teràpia per aprimar-se. La teràpia comença quan el psicòleg els demana a tots que es despullin. Alguns no en són capaços i marxen ( s’avergonyeixen tant del seu cos que no són capaços de mostrar-lo ni entre els que tenen el mateix problema que ells ), d’altres continuen i la pel.lícula ens va explicant la experiència de cada u. Al final resulta que el qui té més problemes de tots és el psicòleg, malgrat que està prim com un clau.
Reconec que m’agrada que als guapos els hi toqui el rebre a les pel.lícules. Penso que, en la realitat, tenen les coses més fàcils. Penso que en la realitat aquell que té un físic agradable té més portes obertes que un que el té desagradable però no penso que aquest físic agradable sigui la darrera paraula. Ni en un home ni en un dona. Jo he passat vetllades avorridíssimes amb senyores d’un físic espectacular. I vetllades divertidíssimes amb senyores més aviat lletgetes. I, en fi, horitzontalment, tot sovint la creativitat no és proporcional a la bellesa, per dir-ho d’alguna manera. I després hi ha el problema de l’encaix – i ara no em refereixo a l’encaix de Catalunya a Espanya precisament – que és el més important de tot. Al final del final: una senyora i un senyor encaixen o no encaixen. I no és un tema només físic, que també. C’est tout!
Els protagonistes de la història – els que van a la teràpia per aprimar-se, el terapeuta i la seva parella – tenen diferents finals. Hi ha qui s’aprima i esdevé feliç, hi ha qui continua engreixant-se i ho accepta i també hi ha aquell que no es mou de pes però també ho acaba acceptant. En el fons, des d’un punt de vista estrictament psicològic – que no mèdic- el tema és si ens acceptem tal com som o no. Qui s’accepta tal com és no cal que s’aprimi – des del punt de vista psicològic – perquè no pateix de baixa autoestima. Una altra cosa és que el metgi li expliqui que carrega una motxilla de trenta quilos, que això fa que el seu cor sobretreballi, que tingui colesterol i no sé quantes coses més.
Em crida molt l’atenció del psicòleg davant l’embaràs de la seva xicota. Ella és professora de gimàstica i, naturalment, té un tipet esplèndid – bé, per a mi, està excesivament prima, jo prefereixo els cosos més voluptuosos, francament-. Ell no accepta que la panxa de la seva xicota es comenci a fer gran i gran i la deixa progresivament de banda. No sé, però jo tinc la sensació que això no passa. Penso que amb les senyores embarassades passa com amb les criatures: tenen un no sé què – no sé què- que les fa terriblement seductores. Poden picar de dits i tu els hi vas a comprar orquídees, o maduixes o bombons a les quatre de la matinada. I els hi deixes veure el que vulguin a la tele malgrat que el Barça estigui jugant la final de la Copa d’Europa. Per uns mesos et tornes tan cavalleresc com el Tirant i com el Quixot i mai tens de la sensació de que fas prou – és evidentíssim que ella fa infinitament més – ni de que fas el ridícul. Intentes ser digne d’ella. Intentes que ella estigui contenta, que ella estigui bé.
Veus com els seus pits es fan grossos i els admires i els tractes amb més delicadesa que mai. Observes com va creixent la seva panxa i et sents com un Déu – fet i fet, ser pare i mare és el més semblant a un Déu que serem mai -. Quan la teva xicota et pren la ma i el posa sobre el seu estomac per a que notis les patadetes del futur nadó tens una sensació de plenitud com cap altra. I trobes la teva dona bellíssima, atractivíssima, com mai. Crec que és la sensació, la vivència més gran que és pot tenir al damunt d’aquesta terra. No hi ha cap obra d’art, per genial que sigui, que li sigui comparable.
Parlant jo per experiència – una experiència viscuda dues vegades molt intensament – em resulta totalment imcomprensible i antinatural la reacció del psicòleg davant l’embaràs de la seva nóvia. Es clar que jo dec pecar per la banda contrària: defenso el dret a abortar de les senyores perquè entenc que han de ser propietàries del seu cos, però em costa moltíssim d’entendre. Penso en la bellesa senzillament sublim de la meva dona quan estava en estat, penso en quan li donava la mà – molt més acollonit jo que ella – quan paria i penso en la vitalitat i bellesa de les meves dues filles i se’m fa molt difícil respectar la mort – el no naixement - en la decisió dels altres.
La vida pot ser una meravella i hauriem d’intentar que fos el millor possible per a la majoria dels éssers que vivim en aquest planeta. Que una mare decideixi que no vol tenir un fill és un suspens enorme a tal com està fet el món. Tot i que veient els mitjans de comunicació no ho semblaria, això és infinitament més important que si hom està gras o no.
|
Contactes
Registra´t
