A banda de recollir l'últim sospir de Joaquín Costa (que ja és recollir) això dels graus ens dóna peu a belles reflexions d'ascensor.
Les podeu amanir amb alguna ganyota -si hi ha poca o molta complicitat- o adornar-les amb una bella disquisició sobre el com i el perquè dels regalims que us llisquen front avall.
Sou ben bé víctimes de les circumstàncies i esclaus del migrat control que exerciu sobre els vostres imperatius somàtics.
Perquè com és ben sabut, tot és psicològic.
Com la mandra.
Però aquesta és saludable i convida al badar, que és l'única recepta que us recomanaria per alleujar el difícil trànsit entre el primer plor i l'últim badall.
Amén.