| |
CA L’ISIDRE
 dimarts 20/juliol/2010 - 04:43  893  7
Ca l’Isidre està al carrer de les Flors, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de Sant Pau, a dues passes de l’església de Sant Pau del Camp que, en la seva senzillesa, probablement és l’església romànica més bella de Barcelona. I abans se suposa que estava al camp, just als peus de Montjuïc, i els barcelonins hi anaven en peregrinació, a estirar les cames, a demanar miracles o al que fos.
Ca l’Isidre és un dels restaurants més prestigiosos de Barcelona. En parla reiteradament en Salvador Sostres que, en altres matèries sovint deixa anar estirabots sense cap ni peus, però que en matèria gastronòmica és una de les grans autoritats del nostre país. Si bé la seva ploma no arriba a tenir el talent gastronòmic de Josep Pla i Narcís Comadira, el seu gust és més sofisticat i, per tant, en cas d’haver d’intentar presumir amb una senyora et fa quedar millor ( Pla et fa quedar fatal: a quina senyora convidaries a escudella i carn d’olla o carn a la brassa i carxofes sense que se t’emprenyès per considerar que l’havies sotmés a un gran ultratge, a un profundíssim menyspreu? ).
En aquest sentit en Salvador Sostres té raó al criticar que la decoració de Ca l’Isidre és massa austera, massa impersonal, massa com centenars de restaurants que no tenen ni la meitat de la meitat de nom que ells. Penso – com l’ennyorat excolummista de l’Avui – que s’hi haurien d’esforçar una mica més. Que haurien de considerar que l’estètica femenina i masculina circulen per camins diferents i que ells haurien d’intentar fer contentes a les dues.
Les dues vegades que he anat a dinar a Ca l’Isidre hi he menjat molt bé però no he aconseguit traspassar la barrera de l’entusiasme gastronòmic que, juntament amb segons quins orgasmes, són els dos estats més propers al misticisme que jo puc imaginar.
La primera vegada que hi vaig anar vaig demanar una amanida de llagosta i aquesta vegada – que no hi havia amanida de llagosta, ni llagosta a la carta – he demanat amanida de cranc. Les dues m’han semblat molt bones, amb una salsa que fa pensar amb les peces més rococós de Mozart i un marisc que fa pensar en la contundència de Beethoven. Com ha de ser.
De segon plat la primera vegada vaig demanar una roast beef a la no sé com i aquesta vegada he demanat un filet de Nebraska. Me n’adono perfectament que com més gran em faig més tastaolletes i més esnob em torno. M’és igual. Al cab i a la fi a l’escola em van ensenyar que la curiositat és una de les mares de la saviesa i, mira, jo savi no en seré mai, però crec que sóc un tafaner notable en el millor sentit de la paraula.
Tinc un record esplèndid del roast-beef que, potser, amb el temps se m’ha barrejat amb els roasts-beefs que he menjat a Anglaterra i els roast-beats que cuinava ma mare – tan enamorada sempre d’Anglaterra i de tot el que era anglés . Suposo que devia ser un roast-beef amb el seu Gravy, amb el seu exquisit puré de poma, amb els seus petits vegetables com delicatessen més aviat pictòrics que no pas gastronòmics. La carn – jo, sóc carnívor, no hi puc fer més – se’m desfeia a la boca.
El filet de Nebraska és tota una altra història. Es un tall que demana tenir la dentadura en perfectes condicions. Es un tall que demana que al depredador li agradi rossegar. Contràriament al que pensa molta gent no sempre els talls durs són dolents – parlem d’una duresa relativa, és clar, no diem que el tall hagi de ser dur com la sola d’una sabata, s’entén -. Per exemple, això passa amb la llagosta i amb algunes carns. De tota manera he de dir que el filet de Nebraska em va decebre una mica perquè no li vaig saber trobar res d’especial. Vull dir que si la meva dona l’hagés comprat al Mercat i hagués dit que era de l’Urgell, d’Osona o de la Garrotxa jo m’ho hagués cregut. I aquest no és el tracte. En alguna cosa o altra s’hagués hagut de notar que era de Nebraska, no?
Pel que fa als postres no recordo el que hi vaig menjar la primera vegada. La segona, un tatin d’albercoc amb gelat de vainilla. Jo sóc un fanàtic de les tatin de tota mena i golafre de mena. Però crec que el gelat de vainilla no era el més adeqüat. Com millor estan les tatins dolces és amb nata líquida. Crec.
Pel que fa al vi, simplement m’equivoco. M’agraden els vins blancs, frescos i més aviat afruitats. Es fàcil. Però no demano consell al mestre. Repasso la carta i, finalment, escolleixo un vi alsacià, quan, en realitat, el que jo volia era un vi del Rin ( quan he preguntat m’han dit que n’havien tingut però que ara ja no ). El vi és massa sec, massa assidrat pel meu gust. No és que estigui malament però està lluny del meu ideal. Hi havia vins del país que hagués fruit més, és clar que si sempre demanès el mateix mai no n’aprendria. Però havia d’haver preguntat.
Ah sí! D’aperitiu ens han servit unes anxoves de l’Escala i unes llesquetes de pa torrat amb tomàquet. Les llesquetes estaven perfectes, les anxoves les he trobat excesivament salades. Ca l’Isidre té massa categoria per a que et serveixin les bombes de sal que et serveixen a molts llocs, però la veritat és que jo he trobat a faltar una miqueta més de sofisticació. Quan l’anxova és tant salada li passa com al bacallà quan és saladíssim: només fa gust a sal i el seu veritable sabor ni s’endevina. És com quan, referint-se a la música de Wagner, Wilde deia que era tan sorollosa que era impossible escoltar-la ( cosa, que per altra banda no sempre és certa: hi ha fragments de Wagner com “Murmuris del bosc” o “La marxa nupcial” que són realment suaus i delicadíssims ). Fet i fet, hi ha alguns llocs on el bacallà el saben servir dessalat. Les anxoves, en canvi, crec que encara no sabem quin gust fan. Ens podrien servir directament sal.
El servei de Ca l’Isidre és perfecte. Estan amatents a les teves necessitats però no t’emprenyen papallonejant per la taula quan ni els necessites ni els demanes. Crec que als llocs on s’ensenya als cambrers se’ls hauria d’ensenyar que el cambrer perfecte és el que equilibra l’atenció i la discreció i a Ca l’Isidre ho aconsegueixen.
Els altrres comensals també m’han agradat molt. Discrets, silenciosos, senyors, et fan sentir com si estiguèssis menjant a un reservat. Amb la progresiva mala educació de molts – entre els que m’hi incloc perquè acostumo a parlar massa fort – acabarem pagant per a poder menjar a un establiment sense soroll. Perfectes.
|
| |
MMaria |
ummm...
Wednesday, July 21st 2010, 10:59 PM
Igual que els dos restaurants de Girona que havies descrit anteriorment, aquest Ca l'Isidre com que no m'acaba de convence, ja se que no fas per convence a ningú, però no em venen ganes d'anar-hi. Trobo que seria el lloc ideal perque estiguin per tu i per anar-hi amb una persona d'amagat, ja que ells no diran res.
Tema menjar, em dona més la sensació com si hagues hagut un canvi de cuiner de la primera vegada que hi vas anar a la segona. I pel que dius aquell lloc deu picar una mica a la butxaca..ummmm..
Hi ha una cosa, suposo que deu ser de molt mala educació, que tinc la mania de fer amb un bon amic o gent de confiança i es que quan anem a un bon restaurant demanem plats diferents i no puc estar de tastar el plat del meu acompanyant, ja que moltes vegades, no saps ben bé que triar i sobretot, això em passa quan vaig de viatge, normalment demanes el més típic de la regió i així .. ho proves tot!
simplement, un humil comentari.
M.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
