| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
MONTARGULL I SANTA FE: RUÏNES, ERMITES I MOLINS DE VENT.
 divendres 16/juliol/2010 - 04:09  807  5
Es una tarda de la primeria de l’estiu. Ja no fa la calor del migdia. S’està bé. Tenim les nenes jugant amb llurs amigues. Jo estic escrivint. La meva dona em ve a trobar i em pregunta si tinc ganes de donar un volt. Si.
Anem a Montargull, que és un poble abandonat de la Baixa Segarra – Alt Gaià – Conca de Barberà. Uns amics nostres estan arreglant el sostre de l’ermita i hi han organitzada una diada entre els antics veïns. El mossén ja els hi ha dit que vindria a dir la missa però que no els hi donaria ni cinc, que està hipotecat fins el moll dels ossos amb la restauració del Convent de Santa Coloma. Però que els deixava que arreglèssin l’ermita. Nosaltres, que no som ni exveïns ni res, però som amics i ens estimem el país, ja em dit que col.laborariem amb el que calguès. En el fons aquests sentimentalismes neorurals són molt del gust de les famílies catalanistes com la nostra.
Montargull m’agrada molt. No m’agrada que sigui un poble fantasma. No m’agrada que la pluja, el vent i les plantes hagin esmicolat el sostre i després la resta de la gran majoria de les cases d’un poble que fa menys de 50 anys encara estava habitat. No entenc la déria que hi ha a aquest país de concentrar tota la gent arran de costa i penso que quan es desfacin els pols i pugi el nivell de la mar Mortargulls – i tants Montargulls com hi ha arreu del país – es tornaran a habitar. I penso en l’ermita deixada de la ma de Déu a Gallifa mentre, a Cubelles, no parava de construir-se de la manera més insensata.
Els nostres amics han fet una feina magnífica. El passadís que dona a l’entrada de l’esglèsia l’han netejat de plantes, arbustos i esbarzers i sembla un passeig romànic, com ho devia semblar en els bons dies del poble. L’església, que estèticament no és res de l’altre món, té la cara néta i el sostre reforçat, que és més del que podem dir de moltes persones. Està a punt per a que el mossén en torni a prendre possessió i digui una missa, que segur que serà molt bonica.
Santa Fe és el poble seguent a Montargull anant cap a la carretera de La Panadella. L’estat del poble és si fa no fa el mateix, però l’església – que és d’un romànic realment encissador – és molt més bonica i s’aguanta molt més que la de Montargull. Suposo que quan es va construir els d’aquest poble tenien més diners o més bon gust o més diners i més bon gust.
L’església de Santa Fe està oberta. Dins hi ha un matalàs i moltes escombraries, com si algun mendicant hi anès a passar la nit. Jo no crec que a Déu li molesti que ningú passi la nit a ca seva, ni tant sols que s’hi mengi o que s’hi estimi, però sí que crec que el deu molestar que deixin la seva casa feta un fàstic. Tant costava endur-se el matalàs i les escombraries de dins d’aquella obra d’art?
Mentre avanzem cap a La Panadella penso que el país és així. Gent idealista que reconstrueix amb amor a canvi de res i gent miserable que empastifa sense miraments. I gent mediocre que ens dediquem a mirar, a contemplar i a criticar els uns o els altres segons bufa el vent.
Més endevant la meva dona vol parar-se davant d’un dels molts molins de vent que acaben d’instalar-se a la zona. Així com els antics molins eren baixets i rabassuts – semblants a Sancho Panza, doncs – aquests molins, altíssims i prims, semblen enormes Quixots plantats per la Segarra.
Qui ho havia de dir que tornarien els molins de vent? I qui havia de dir que la seva energia – teòricament renovable i ecològica – també seria criticada. Em sembla que els ecologistes parlen de contaminació visual però jo parlaria més aviat de contaminació estètica. Es evident que aquests molins es podien haver fet més bufons, no?
De tota manera la contaminació estètica que patim ve de lluny i té el vist i plau de les càtedres d’història de l’art i de les acadèmies de Belles arts. Picasso inicià una croada contra la bellesa i encara avui li surten répliques que en futur simplement faran riure com poden ser Tàpies o Chillida, que tenen tan d’artistes com jo de torero.
Perquè el tema de fons és aquest: si als artistes no se’ls demana que serveixin la bellesa, com se’ls hi pot demanar als enginyers que vagin més enllà d’una estètica purament funcional. I, encara, si ens movem entre l’estètica funcional dels uns i la lletjor premeditada dels altres, qui salvarà la humanitat que, com deia Dostoievski, només podia ser salvada per la bellesa?
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
TomasM-Porta |
The answers, my friends
Friday, July 16th 2010, 11:47 AM
1. Alfons: no´té cap mérit. Es que hi tinc casa. Si hagués estat qualsevol altre lloc de catalunya no ho hagués endevinat. Jo en continuaré dient molins malgrat que sigui incorrecte, més que res perquè és com els anomena la gent i perquè m'agrada més que autogeneradors, ja són prou lletjos, pobret per, a sobre, tenir aquest nom.
Sid: Ja saps que en això no estic d'acord amb tu. Picasso mai no va aconseguir pintar com Rafael i, com que no ho va aconseguir, es va posar a pintar com se suposa que ho fan els infants. Però reconec que en aquesta matèria probablement tens raó tu. Jo, com en gairebe tot excepte en política i en moral, sóc un carca i un reaccionari.
|
|
_Alfons_ |
Digue'n aerogeneradors.
Friday, July 16th 2010, 8:51 AM
No són "molins" perquè no tenen res a moldre.
Montergull... a mi em recorda un dia de tardor en la buidor del poble fantasma. Em deia "aquí hi ha la casa del meu besavi"... i miràvem pedres caigudes i esbarzers. Hi vaig tornar quinze dies abans de separar-me, fa sis anys. Sol, amb sabates de sola, perdut sense un lloc on anar -fins que vaig anar a parar a l'hotel...
Santa Fe. La primera visita, per un camí de pastor. Entre els marges de pedra.
Un dia van aparéixer els aerogeneradors. Són els més ben situats (paisatgísticament) del Principat, els més respectuosos. Vuitanta metres d'alts, hauríeu d'haver-los vist créixer des del seu lloc estirats. Santa Fe és la inflexió entre les valls dels rius i l'altiplà. Tens la Mediterrania seca a un costat i la plana infinita, fins al Montsec, a l'altre. Montserrat al fons, per l'altre costat. Montergull no té les mateixes vistes.
Els dies de la ventada, una pala d'un aerogenerador es va trencar i va eixafar els sembrats. L'hort del caterino va desararéixer sota aquella massa de fibra de carboni de seixanta metres. El caterino, l'únic que no havia volgut aerogeneradors...
Em fa gràcia haver trobat aquesta coincidència amb tu, Persi. I com vas endevinar de què parlava, el nom exacte del poble, amb només una petita descripció.
Llegint-te ha passat pel meu imaginari la meva ex-vida, les pujades amb bici, les caminades pels trossos... anys i anys després encara passant-hi, per feina o per turisme. Una ex-vida de la qual avui en tinc un petit fragment, la Ventafocs, a casa. Una ex-vida que algun dia, ara, enyoro, vist el funcionament (tipus TC) de la vida actual...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
