| |
El dia que en Joan es va adonar que no era immortal
 divendres 2/juliol/2010 - 05:08  560  1
El dia que en Joan es va adonar que no era immortal
No tenia una concepció heliocèntrica del Mon, ni tant sols li importaven les idees d’en nietzche o hegel. No es tractava d’una qüestió de educació, era tant sols una qüestió de percepció, d’experimentació....soc el que he viscut. La seva vida havia estat un repte que sempre havia guanyat, un repete contra ell mateix, el seu únic i mà xim inquisidor. En Joan era el que havia viscut i sentit.
Era un dia qualsevol, en una muntanya qualsevol del Pirineu, ell i els seus companys de travessa s’havien proposat una fita....Al cap de pocs minuts de camà varen caure les primeres gotes.
- I si tornem enrere?
- Res, això son quatre gotes
En Joan estava acostumar a assolir allò que s’havia proposat, i quatre gotes no el farien canviar de direcció. A cap de pocs minuts el xà fec ja era considerable acompanyant d’una incipient boira.
- Nosaltres ens tornem al cotxe
- No foteu, el refugi esta a un 45 minuts
- Tu mateix!!
Ni es va girar per observar com retrocedien els seus companys, ni tant sols va esboçar un "fins ara" quan mes plovia mes accelerava el pas, era com si mantingues un pols amb el Deu del temps, pero que es pensa aquest!!.
A cap de pocs metres va notar com les cames li feien figa, cada com mes pesades, cada passa suposava un sobreesforç brutal, una sensació nova sentia al seu pit, el cor batejava amb mes força de la normal. A cap de poc un calfred intens va recórrer el seu cos, es va quedar paralitzat, no podia continuar caminant, decidà jeure sota un arbre per guarir-se de la intensa pluja (enrere,endevant,espero....). El pel seu cap era com una pantalla de projecció de diapositives, no podia entendre el sentit, les idees contradictòries venien i marxaven del seu cap a una velocitat infernal, per primera vegada en la seva vida no podia ordenar els seus pensaments. Es sentia atrapat, s’anava empetitint en un entorn que l’engolia. Era això allò que la gent anomenava Por? ............Aclocat sota l’avet, tremolant, sentia que necessitava plorar, pero les llà grimes no apareixien, potser el seu llagrimall havia perdut el hà bit de deixar-les anar. Fent un esforç sobrehumà va puguer llençar un crit estrident:
-Deu, ajudaaaaaaaam!!!
|
Contactes
Registra´t
