| |
|
| |
|
 |
|
| |
|
| |
Article del bloc de TomasM-Porta
|
|
| |
48 ANYS DE RUC
 divendres 2/juliol/2010 - 04:29  697  11
Jo crec que ets gran a partir del moment en que et deixa de fer il.lusió fer anys. I ets vell quan et comença a fer una certa basarda. Quan comences a veure el final del tunel i de la vida i et comences a preguntar quines coses encara no has fet i voldries fer abans de morir.
No es tracta de fer com Juli Cèsar i abraçar-se a l’està tua d’Alexandre i posar-se a plorar com una magdalena pel poc que havia fet un i el molt que havia fet l’altre en els mateixos anys de vida. I encara menys de comparar-se amb aquells autors que a la meva edat ja havien publicat una obra immortal, prenent com a botó de mostra Rimbaud que als 16 anys ja havia escrit les seves obres completes.
Un les avantatges inqüestionables dels que sabem que no som genis és que no tenim urgències històriques, que podem anar fent i que, tot i que tenim fites, ens hem compromés amb nosaltres mateixos a que aquestes fites no ens treguin la son. I, si ens la treuen, a traure les fites.
En el fons viure és un viatge del no-res cap al no-res . Se sap que abans de néixer estavem morts i se sap que després de morir ho estarem eternament ( i, si no ho estem, Déu sabrà el que ha de fer amb nosaltres i les nostres obres mundanes ). I també se sap que un dia aquest planeta nostre, amb contaminació o sense, acabarà el gas i farà bum i les obres immortals no serà n ni història. O sigui que qualsevol glòria té els dies comptats.
Si miro enrera, la veritat és que en general estic content. No he arribat lluny i m’he anat ensopegant cada dues passes però no em puc queixar. Malgrat la meva mediocritat ètica, estètica, fÃsica i intel.lectual sóc conscient de ser un privilegiat. No un privilegiat entre els privilegiats – no fotem, tampoc- però sà un privilegiat si em comparen amb la majoria d’éssers humans de tots els temps i de tots els espais.
Ves a saber el perquè Déu o l’atzar em van donar unes cartes que no estan malament. No sóc ni el Robert Redford ni el Di Caprio però les senyores m’han fet un cas que, mirant-me al mirall, no m’explico. Jo crec que és perquè sóc bona persona i les dones, en el fons, el que busquen és algú en qui poder confiar i quedi bocabadat davant d’elles. I jo hi quedo.
Pertanyo a la classe mitjana d’una ciutat de segon ordre d’un paÃs europeu sense estat propi. M’agradaria que el meu estat fos Europa i que la meva nació, Catalunya, fos més sobirana del que és, però aquest tema la veritat és que com més va menys mala sang em fa. D’altra banda, amb la meva ciutat, Barcelona, i el meu paÃs, Catalunya, em passa com amb les senyores que estimo: com més les admiro més m’agraden. Cal dir, però, que les senyores m’agraden amb fanatisme – com han d’agradar les senyores – i la ciutat i el paÃs m’agraden sense fanatisme – com crec que han d’agradar les ciutats i els països, sobre tot quan són propis-.
Vaig créixer a una famÃlia en la que em van convèncer que era un zero a l’esquerra i un inútil. Jo m’ho vaig creure molt d’hora i pensava que cap dona mai no m’estimaria, que no tindria fills, que no acabaria els estudis, que no em guanyaria la vida, que no tindria casa meva i que sempre seria un desgraciat. Cada vegada que he aconseguit quelcom important he quedat totalment desconcertat: se suposava que jo era un inútil, no? I, per tant, la vida no només ha omplert les meves expectatives sinó que les ha superat de molt.
No sé on vaig llegir que la vida terrena és el Purgatori que tots hem de viure pels nostres pecats anteriors. Suposo que és una idea que no té ni solta ni volta però m’agrada. Vol dir que en la meva vida anterior jo devia ser un ésser força bonifaci perquè el meu purgatori està sent molt amable. Un vals dolcet en el que, de tant en tant, un taló em trepitja l’ull de poll o una dona enamorada em fa un petó i deixo de ser aquell gripau blau, que en el fons del fons era bo de debò.
|
|
|
 |
| |
|
| |
Escriu articles al teu bloc
|
|
| |
|
| |
Comentaris sobre aquest article |
|
|
| |
TomasM-Porta |
Bé, rucs i homes
Friday, July 2nd 2010, 12:56 PM
són gairebé sinònims a la societat patriarcal. Però a casa meva, sempre que feia anys, em deien, sis anys de ruc, set anys de ruc, vuit anys de ruc i, ves, ara que no m'ho diu ningú ennyoro que m'ho diguin.
Anava a escriure que, com més conec les persones, més m'agraden els rucs, però no és veritat. Les persones m'agraden molt. I els rucs de debò també. Sempre he pensat que algun dia tindré un ruc i una somera i filosofaré amb ells hores i hores. Quina bèstia més bonica!
|
|
MMaria |
ummm... ruc i ets home????
Friday, July 2nd 2010, 12:47 PM
Suposo que si estàs una mica xof en part serà perquè hauràs fet anyets i tan com si com sinó .. et felicito igualment: Felicitats Persi!!
48 anys i ruc?? home, homes i rucs n'hi ha de totes les edats i menes això per començar...però que hi ha més bonic que un ruc català . Aquest ruc boniquet que està en vies de desaparèixer!!!
Jo no et parlaré de la Catalunya profunda ni dels romans ni d'altres, en part perquè mai m'ha agradat la història que hi farem!! em ve de petita, sóc de ciències pures, però el que si que està clar, es que tots fem història, potser no estarà escrita en llibres, ni es vendran a les llibreries ni estaran a la biblioteca, però si que serà la historia de la nostra famÃlia, qui se'n recorda en un moment donat quan l'à via deia: "la meva mare em va ensenyar a ..... i jo t'ho ensenyo a tu ara" com exemple, doncs el mateix tu, vulguis o no.. has deixat coses teves als teus fills/es (crec, recordar que eren nenes).
I Si has estat afortunat perquè la vida no t'ha donat moltes osties, doncs molt millor, això també demostra que de ruquet tampoc ho ets tant, sinó al contrari, una persona que sap enfrontar-se als esdeveniments de la vida.. (tampoc no es pla de pujar-te tan la moral .. jejeje)
I amb el tema del purgatori, m'has fet recordar a un llibre que vaig llegir a la meva època d'institut.. "Trajecte Final" de Manuel de Pedrolo.. on cadascú quan morim, tornem a néixer amb una altra identitat... interessant al llibre, crec que me'l tornaré a llegir.
Conclusió: Carpe diem..fins al final!!!
|
|
_Alfons_ |
T'equivoques
Friday, July 2nd 2010, 4:45 AM
Saps ? Hem parlat poc, t'he escoltat tant com he pogut, t'he observat i també he après molt de tu.
I ara et puc dir que t'equivoques.
Com goses dir que no ets geni ? Que no has arribat lluny ? Què c...s dius de "mediocritat" ? (si no és la mediocritat que recomana L.B.Alberti quan veu el món de Juli II a Roma)
SÃ, tens unes cartes que no estan malament, i penso que són les que has fet del teu joc, no les que et van repartir al principi. I que tens una mà niga mà gica que dóna cartes bones i bon joc cada vegada que reparteixes tu a tot el món que vol jugar amb tu. Amb seny i sentit prà ctic, ho sé, però amb una visió més enllà del propi joc.
I que el teu fanatisme és doble. Les senyores, sÃ, i el paÃs també, encara que ho neguis: són fanatismes diferents. I en tot cas, "poc fanà tics", molt vitals i, penso, amb els peus a terra. Potser, doncs, poc fanà tics i molt realistes. Com deies: l'admiració de l'obra d'art. Falta que et comprenguin, Persi... que les dones i el paÃs et comprenguin i s'adonin del que es perden sense tu.
Un "a part": No sé per què la teva visió de fer-te sentir un inútil em recorda la ex-meva Catalunya profunda i eixuta que vam comentar l'altre dia, la que vas encertar sense més pistes...
|
|
|
|
| |
Escriu el teu comentari per aquest article |
|
|
|
| |
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't |
| |
|
|
|
Contactes
Registra´t
