Avui és un dia plujós de primavera. Ha estat un matí buit. No hi ha hagut motius per alçar-se. La pluja queia lenta i parsimoniosa i invitava al passeig malencònic però les barreres de l’Absurd han boicotejat el viatge. La fantasia ha mort i només queda el silenci. El silenci i el blanc de l’oblit. Un blanc que és un vel que amaga la vida de les coses. La pèrdua de tot, que és el que resta quan ja no resta res.
No hi ha pau on la pau és absència de vida. No hi ha alegria on l’alegria és l’absència de llàgrimes. No hi ha vida quan la vida és l’absència de viure. No hi ha jo, quan al mirall no hi ha un reflex amable.
Tanco els ulls i xiuxiuejo al verd humit del bosc sota la pluja velles cançons apreses amb prou feines a la infància. Recordo la música de la grava sota el meu pas i recordo els camins que em prometia recórrer.
Enyoro la vida que no he viscut. Avorreixo la vida que m’avorreix i enyoro també la vida que no viuré. Covard. Em dedico a mi l’epitafi patètic d’un mort en vida: Aquí descansa un mort que ho és perquè ha decidit no viure.
Una decisió, massa cruel per un mateix... decidir no viure... tanmateix ets viu. Molt dur voler viure un camí de no res, fins que el final arribi.
Molt dur...
Escriu el teu comentari per aquest article
Ho sentim, els usuaris no registrats no poden escriure comentaris
| Registra't