| |
CINEMA: “PSICOSI” 50 ANYS DESPRÉS (Psycho. Direcció: Alfred Hitchcock, Estats Units, 1960)
 diumenge 20/juny/2010 - 11:45  567  3
Encara porta cua i estudis dignes de menció. I no será pel precedent d’imitadores i sequeles inoportunes (més arrelades al cinema de terror que no pas a l’equilibrat sentit de la intriga que tan bé manipulava el director anglès de “Vertigo”). Després de la bona acollida de crítica i públic repercutits en aquell híbrid de comèdia negra i thriller d’espionatge rodat a tot color com és “Perseguit per la Mort” (North by Northwest, 1959), Alfred Hitchcock es va fer amb el poder de l’edició de butxaca de “Pshyco”, una novel.la gòtica escrita per Robert Bloch al voltant d’una personalitat tan desdoblada com psicopática representada per Norman Bates; un home de cinquanta anys, gras, menut, pervertit i pertorbat que, en comptes d’acabar a ganivetades amb les seves víctimes, (i així s’esdevé a la pel.lícula) simplement les decapita. El llibre es basava lliurement en un cas real molt arrelat a la crónica negra nord-americana com era el de la figura d’Ed Gein, un home de mitjana edat que guardava el cos de la seva mare a casa i es dedicava a assassinar a les seves veïnes xafarderes del barri que intentaven tafanejar, empeses per l’afany de curiositat que es dona sempre als cercles socials ja sigui al carrer, a la perruqueria o tot sortint de missa.
Hitchcock volia suavitzar el to del llibre però tampoc implicava haver de suprimir l’esperit emprès en el què semblava un best-séller alimentici i aparentment de poca volada. Va delegar el paper de Norman Bates a un actor jove, alt i escardalenc de vint-i-vuit anys anomenat Anthony Perkins. Li confià el paper de la seva carrera. Però la verdadera estrella de la funció havia d’adquirir una sensualitat, vulnerabilitat i corbes femenines. En un paper que estava reservat a Vera Miles (finalment actuà com a secundària germana de la víctima) el rol de la desventurada Marion Crane va anar a raure a mans de Janet Leigh, esposa de Tony Curtis i mare de la també actriu Jamie Lee Curtis.
Vist i analitzat, curiosament “Psicosi” tracta de dues històries en una de sola sobre dos rebels sense causa. La vida de la fugidissa Marion que, copsada per una transferència substancial de 40 mil dòlars en una venda de la qual fa d’intermediària, s’endú el botí, motivada per una necessitat cleptòmana i que acaba passant nit a un motel de carretera regentat per un jove inestable i la seva mare (de la qual només preuem les seves ombres). Fins després de l’assassinat de Marion i deixant de banda el carácter policíac que va creixent en el film, la segona meitat del metratge gira entorn a la figura de’n Norman Bates.
L’escena de la dutxa, que omple la transitòria meitat del film, és de llegenda. Se n’han dit moltes sobre aquesta secuència. Una raó important que la fa única es deu principalment a tota la setmana en què es van implicar a rodar una escena que no arriba als tres minuts. Al contrari de l’ altre assassinat (el del detectiu Arbogast, interpretat per Martin Balsam) que, per ser més tècnic, només s’hi van dedicar una tarda. Per fer més realistes els crits de Marion, es va dir que Hitchcock obligava als atrezzistes que la ruixéssin amb aigua molt freda de la dutxa. Però la que va patir de veritat fou Marlin Refro, una stripper de Las Vegas que, per exigències morals de Janet Leigh, va intervenir de “doble” a l’hora d’ensenyar els plans del cos despullat i agònic. També cal dir que l’assassí disfressat de mare que la cus no era Anthony Perkins perquè, donat el llarg període de dies que implicava gravar una escena d’aquella magnitud, Hitchcock li va donar vacances. Fins i tot durant molt anys va córrer el rumor de que aquell moment clau no el va dirigir el bo de’n Sir Alfred sinó Saul Bass, el dissenyador dels crèdits i que jugà un paper rellevant a l’hora d’elaborar storyboards (guions gràfics a base de vinyetes que es tracen per escenificar després escenes cabdals, donada la importància d’aquestes). L’únic que va saber treure profit durant el muntatge fou el compositor Bernard Herrmann i la seva orquestra de corda.
“Psicosi” s’estrenà el 16 de juny de 1960 a Nova York i dos mesos més tard a Los Angeles. A l’estat espanyol no faria acte de presència fins l’abril del seguent any. Dada curiosa: la Paramount Pictures, per desig exprés d’Alfred Hitchcock, va obligar als gerents dels cinemes retolar uns avisos de carácter restrictiu, advertint al públic en ser puntual a les sales. Cal tenir en compte que en aquella època predominaven les sessions contínues i tothom entrava i sortia quan volia, o es podia quedar tot el dia tancat mirant repetides vegades la pel.lícula. A part d’impedir un boca-orella (es guardava en el més absolut dels secretismes, i fins i tot se les van enginyar per orquestrar un càsting fictici pel qui volgués fer el paper de “mare”(¿?)), Hitchcock havia colat al públic el que cap director s’havia atrevit a fer fins aleshores; omplir cues i cues gairebé quilòmetriques de curiosos sense recorrer a cap mena de publicitat agressiva. Fins i tot els crítics especialitzats se’ls va privar d’anar a passis de premsa. “Psycho” era una pel.lícula per a tothom (que no per a tots els públics, compte) i per això els crítics s’hi van acarnissar, al sentirse relegats del seu mèrit. Posteriorment reconeixerien que Hitchcock era un prestidigitador davant i darrera les càmeres i que s’havia sortit amb la seva. “Psicosi” segueix sent, per a molts experts, l’obra cabdal en la filmografía del seu realitzador. I a molts a l’escoltar el seu cognom, els hi ressona en ment aquest gran clàssic fet en blanc i negre perquè, si hagués estat rodat en color, la sang hauria adquirit un excessiu protagonisme.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
