Va fent camí sense presa però sense pausa...sense saber què hi haurà més enllà de l’horitzó que tot i perfilar-se preciós,sempre pot amagar més pedres...
I conscient de que hi seràn,segueix endavant poruga i valenta a la vegada...però lenta,molt lenta...
Mirant enrera se n’adona de la resposta a tot plegat...és una ànima coixa des del dia que va nèixer.
I lluita contra la seva realitat...alhora que baixa el cap i entèn que ho ha d’assumir.
Se sap necessitada del bastó,però aquest cop l’ha de cercar molt més ferm...doncs tots els que ha tingut abans s’han trencat.
I no arribarà gaire lluny,potser...però arribarà serena i en pau.
...doncs que he arribat a la conclussió de sóc coixa,no pas que me´n senti...i accepto aquesta realitat...i puc anar coixeta anar fent o portar el bastó per fer el camí menys dificultós...senzillament són dues possibilitats,i una no és ni millor ni pitjor que l´altra...
si pots caminar pro creus que et falta un basto,poder es millor que et fasis forta persi no trobas un basto que et millori el caminar..........salut guapa cebeta
amb ànimes coixes de naixament, i els bastons son com l'engany o com la suggestió... sempre he pensat que amb la coixera emocional és molt millor intentar avançar sense bastons...
bonic blog :)