| |
X PERSONA
 dilluns 14/juny/2010 - 09:14  534  2
Es va aixecar, com de costum, a les nou. Els matins, fins i tot d’estiu, els trobava freds. Moltes vegades no s’enrecordava del què havia sommiat les anteriors hores. Una temporada però havia tingut el mateix somni; es trobava dins d’un avió de passatgers a punt d’emprendre el vol a un país llunyà, potser exòtic, potser sommiat. D’això feia molt de temps. Aleshores vingueren els somnis que s’esborraven. Mantingué l’esperança que, una vegada amb els ulls oberts, esperaria la nit que en les seves visions alguna cosa canviaria i li quedaria gravada.
Com feia cada dia després d’aixecar-se, dedicava una estona a la seva higiene personal. Seguidament esmorzava, i poc, recordant sarcàsticament haver escoltat en alguna pel.lícula que "un bon anglès sempre esmorza tres cops al dia". Però ell no era anglès. Era un apàtrida. Un home de món que no havia viatjat perquè no sabia fer-ho. Es recloïa en els coneixements i li era prou com per trobar-se al Taj Mahal o perdre’s per Hanging Rock sense moure’s gaire lluny.
Després del cafè ben carregat i l’ensaimadeta ben empolsinada, tornava a vegades al llit si no havia de fer encàrrecs importants. Però per poca estona. Tot i que estava convencut que les seves esperances eren abaix a la cantonada, davant l’antiga floristeria, ara una òptica per a reclusos oficinistes amants del disseny i els estereotips, no en donava importància. Aprofitava les poques hores que li quedaven per anar a la feina, per escampar la boira o tancar-se a la biblioteca. El cinema a casa el reservava per a la nit.
Tornava a dinar. Ràpid. Poca cosa. Amanida i tall. Li embafaven els postres. Els dolços, per exemple, es relacionen amb la sorpresa i un pastisset és sinònim de qualsevol hora, però ja era migdia i tocava anar a la feina. A la producció. L’ambició era només reservada als comercials. Ell, com a peó, es limitava a produïr i desde l’escala més baixa, defugint dels safarejos i vida social que es coïen a la fàbrica.
Acabat el jornal i abans de tornar a casa passava a fer el mos en el bar de sempre, o simplement fer el got quan la gana no el reclamava, i eren comptades les vegades que passava això. No estava ni mitjahora encauat entre clientela agrupada que parlaven entre ells o amb els seus telèfons que semblaven tenir més vida que els seus propis amos. Mentrestant ell sol divagava amb ell sol i en silenci. Un dia més. Tornava a casa. Mirava una pel.lícula ocnvencut que els fantasmes de la ficció que hi sortien neixien, morien, vivien, reien, feien l’amor milers i milers de vegades millor que la resta de vius; amb diferents rostres i diferents llengues.
Acabada la sessió, o a mitges, venia el son. Es fonia de seguida tancant el teló dels ulls en l’interludi llarg que donaria lloc a la transició del nou dia.
I va arribar la nit que aquell somni ho va canviar tot. La visió es podia haver interpretat com un exàmen de la seva personalitat rutinària. Es trobava a la consulta d’un hospital i unes mans anònimes atansant-li unes radiogràfies amb una veu greu assenyalant-li l’origen de l’absència dels seus batecs.
"Per increible que sembli",-Bramava la veu veterana en Medecina-"Vostè no té cor".
Aleshores girava el cap i contemplava l’exuberant i preciosa enfermera a punt de deixar anar un crit ofegat, més que de terror, d’impresió.
I es va despertar. Moltes vegades se li havien esborrat molts somnis. Però aquell encara el tenia latent; n’havia heretat una sentència que dictava que a ulls dels altres no tenia cor però seguia sent viu.
Dit i fet, com si es considerés un graó més amunt de la resta dels éssers humans en l’escala evolutiva, va procedir a la seva higiène diària, esmorzà en abundància i, tot decidit a sortir al carrer. Considerà que des d’aquell moment les jornades havien de ser diferents les unes de les altres.
|
| |
simatvall |
al tornar a casa
Wednesday, June 16th 2010, 10:18 AM
Al tornar a casa, despres de la copa, al posar la clau per a entrar a casa va sentir al seu no cor molta calor, feia olor a xocolata i sabor a mar. Es va trobar una fada, mai havia somiat amb fades, i aqueta era molt bonica.
Li va preguntar si volia entrar amb ell, ella li va dir que no, al obrir la porta, va entrar, volant, com hof an les fades.
Es un article molrt bonic, felicitats.
|
 |
|
Contactes
Registra´t
