| |
“SOPHIE SCHOLL” DE MARC ROTHERMUND
 dijous 10/juny/2010 - 03:58  557  3
La perversió nazi fou tan exagerada, tan infernal, tan antihumanista que fins i tot als que som admiradors d’Alemanya ens costa dir que l’admirem perquè saben que si aixequem el dit per dir-ho aviat serem acusats de nazis.
Però el cas és que bona part de la cultura europea té l’origen en els alemanys. Podem pensar en Luter, podem pensar en Kant, Hegel i Marx, podem pensar en Bach, Mozart, Haydn, Beethoven i Wagner, podem pensar en Schiller, Heine, Hölderlin o Kakfa, podem pensar en Freud, Adler i Jung, podem pensar en Einstein, podem pensar en Klimt o Schiele i així podem anar pensant. La història d’Europa no s’entén sense l’aportació alemana. I, posats a fer, fins i tot entre els nazis trobem Herbert Von Karajam i Heidegger, que ja és trobar...
Però és clar reduir la història d’un poble a una època nefasta de la seva història és una animalada, a banda d’una gran injustícia. I pensar que tots els alemanys aris foren nazis també és injust. Es cert que Hitler va guanyar unes eleccions democràticament. Es cert que la majoria dels alemanys van seguir el nacional-socialisme però això no vol dir que entre els alemanys no hi haguèssin dissidents capaços de jugar-se la vida per tal de combatre la tirania i l’horror.
L’Alemanya sorgida després de la II guerra mundial, exposada a la vergonya universal per totes les atrocitats nazis, d’una banda ha reconegut en discursos com els de Helmut Kolh que “Alemanya non té gaires coses de les que sentir-se orgullosa” ( cosa que jo crec que és falsa: en té moltíssimes ) i, per una altra banda, ha buscat persones que d’una manera o altra s’enfrontèssin al nazisme.
D’aquesta recerca de l’autoestima nacional han sortit com a mínim dues pel.lícules esplèndides: “La llista de Schlindler” i “Sophie Scholl”. Les dues pel.lícules es basen en fets reals. I els que admirem Alemanya ens agrada creure que es corresponen amb la realitat.
La història que narra la película és molt simpe: Sophie Scholl és una estudiant d’infermeria infantil i a l’hora una activista del grup de la “Rosa Blanca”. Aquest grup el formen una colla d’universitaris cristians que lluiten contra el nazisme de forma pacífica. Bàsicament escrivint i repartint octavetes. Quan els nazis els enxampen els someten a un judici humiliant i delirant a l’hora i els condenen a mort per alta traïció.
En el contingut de l’obra crec que s’han de distingir diferents aspectes: la revolta d’alguns cristians contra el nazisme, la fortalesa interior que dóna en aquests cristians la seva fe, la dignitat i valentia d’aquestes persones, l’impossibilitat que en un règim tirànic i fanàtic es pugui parlar de justícia i el fet que Alemanya es trobés a les acaballes de la II guerra mundial.
Pels catalans que hem respirat el catolicisme del Concili Vaticà II, que hem admirat a Joan XXIII i Pau VI, que hem cantat cançons kumbaiàs i que, malgrat que siguem agnòstics, ens trobem bé en el marc d’una església oberta i tolerant, se’ns fa incomprensible que Hitler, Mussolini i Franco fossin catòlics i no només que fóssin catòlics ells, sinó que el Papa la jerarquia de l’església els recolzès. Si el Papa és el pont entre Déu i els homes, és que Déu volia que guanyèssin la guerra els nazis?
L’església, però, té la sort que mai fot tots els ous al mateix cistell. I que sempre té gent al govern i a l’oposició de manera que, guanyi qui guanyi, guanya ella. Per això, al mateix temps que Pius XII beneïa l’eix del mal, Sophie Scholl i un grapat de cristians intentaven enderrocar el nazisme des de dins. Naturalment, no foren ni ajudats ni excomunicats. I ara l’església pot presumir de tenir en el seu haver Sophie Scholl, com llavors presumia de tenir Hitler, Mussolini i Franco.
Tenir fe és una gran sort. El fet d’estar segur de tenir la veritat fa que sàpiguis quin és el camí que has de seguir sense fer-te gaires preguntes. L’home sense fe està sol en la foscor i intenta una vegada i una altra trobar la llum i trobar el camí.
L’home amb fe això ja ho té resolt. Només ha d’avançar ( cosa que no vol dir que avançar sempre sigui fàcil ). I no només això: l’home que té una fe religiosa – cristiana en aquest cas – veu la mort com el pas a una vida millor. O sigui que si aconsegueix un punt de misticisme suficient ( com la protagonista de la película, com els màrtirs del cristianisme, com els terroristes islàmics ) pensa que, com que ha mort d’acord amb la seva fé, seguint els seus preceptes, anirà al paradís. Els que no tenim fe no sabem si sortirem del nínxol però més aviat ens temem que no.
Es una perspectiva absolutament diferent.
La fortalessa que dóna a aquestes persones aquesta fe fa que tinguin una dignitat fóra de série. Fa que sàpiguin entomar la tempesta d’odi i maldat que els hi cau a sobre amb una elegància i una bondat impresionants. Els que no es poden recolçar en aquestes crosses som molt més febles. Tenim por a que se’ns faci mal. Tenim por de que el no-res ens arribi massa aviat. Tenim por...
Jo fa anys que exerceixo com advocat i sé per experiència que això de la justícia és -molt relatiu i que l’administració de justícia sovint no dóna peu amb bola. Però, és clar, pretendre que hi hagi justícia, que hi hagin les mínimes garanties processals, en delictes polítics en règims dictatorials és simplement tocar campanes. I quan aquests règims dictatorials emanen d’una ideologia delirant com la nazi, senzillament, és aberrant. L’escena del judici en el que fan de fiscals tant el fiscals, com els magistrats com els advocats defensors em sembla simplement aterridor. I, comdemnats a mort com estaven de bell antuvi – el Reich, a banda d’estar dirigits per una colla de bojos estava perdent la guerra i no es podia permetre una contrapropaganda ni racional ni pacifista- , la dignitat era l’única carta que els hi quedava per jugar. Si fa no fa com li va passar a Lluís Companys, que va saber ser jutjat i executat molt dignament.
Julia Jentsch –que fa el paper de Sophie- aconsegueix fer-nos veure una veritat eterna: que no hi ha res més revolucionari i més difícil que la bondat. Hi ha gent que creu que ser bo és fàcil. Que són bons els que no són dolents. I que són dolents els que no compleixen la llei i els que estan malalts. No és així. En el fons ser bo és ser un heroi i sempre ho ha estat. Ser bo és nedar contra la corrent i sovint contra un mateix. Aquesta película és una gran apologia de la bondat pel contrast que fa entre la rabiosa maldat dels nazis i la pacífica resistència de Sophie.
Des des punt de vista formal la película m’ha agradat molt. D’una manera molt sòbria s’aconsegueixen uns efectes dramàtics impresionants. A les grans obres d’art no els hi calen grans escarafalls. Amb pocs elements – bàsicament diàlegs, per la qual cosa sembla gairebé que ens trobem davant una obra de teatre- l’obra ens fa esdevenir part de l’ànima de Sophie i ja no ens deixa.
Fins i tot la senzillesa de Sophie i els seus contrasta amb el barroquisme recarregat dels nazis. Ja se sap que Hitler volia un art classissitzant però l’art del III Reich, a força de voler-ho ser, esdevé barroc ( com li passa, salvant les distàncies, a Eugeni d’Ors ). Però més enllà d’art, el que és absolutament barroc, són els discursos nazis. Discursos ampulosos i rabiüts, plens d’adjectius colossals i ridículs, que contrasten amb la simplicitat del discurs de Sophie i els seus companys.
Naturalment, simple vol dir intel.ligent i intel.ligible i no al contrari. El discurs irracional i ximple és l’ampulós dels nazis.
M’impresiona molt com s’executa Sophie i els seus companys. Res de sang, crits d’histèria. Una pantalla negra. Una pantalla de dol. El so d’una guillotina caient. El so d’un cap rodolant cap el cistell. Dos sorolls sécs i una imatge imaginada. Un respecte absolut. Genial.
|
Contactes
Registra´t
