| |
Futur... (1)
 dissabte 5/juny/2010 - 06:39  528  1
Estic al mig d'un carrer, no circula cap cotxe, de fet n'hi ha, però cap funciona, estan calcinats. Miro el meu voltant, gairebé tots els edificis estàn parcialment o totalment destruïts. Miro els meus braços, nafrats, rascades, cops, símptomes d'haver estat en baralles o tortures patides. Encara tinc el codi de barres tatuat al braç esquerra, i el maleït rellotge estrany que no me'l puc treure de cap manera. No em marca cap hora, és una pantalla fosca, negra. No el puc manipular, no hi ha cap botó, ni res.
Vaig caminant per una ciutat desconeguda, estic inquiet. Plou, l'aigua que cau és bruta, marronosa, no es pot beure. Em taca la roba que porto a sobre, esparracada. De sobte, sento uns trets i sorolls de motors, tremola el terra, corro a amagar-me en un dels edificis que encara s'aguanta dret. Veig en una escletxa a la paret, el que passa al carrer. Veig un grup de gent amb roba estripada, gairebé no s'aguanten, corren i criden, darrere seu, un altre grup. Semblen soldats, porten maquinària de guerra, feixuga i porten armes que desconec el seu funcionament. Hi ha gent que aconsegueixen amagar-se als edificis. La resta, no poden arribar, estan acorralats pels soldats. Fan agenollar al grup i els executen. Són nens, homes, dones, gent gran, assassinats sense miraments. Els soldats disparen als edificis, les bales travessen les parets, encara m'he d'amagar més. Marxen amb els seus carros blindats, rient i cantant. La gent surt dels edificis, jo també.
M'uneixo a ells, enterrem els morts allà on podem, no podem deixar-hi un ram de flors, la vegetació és escassa. Noto com el meu rellotge emet un soroll i vibra, la pantalla s'encén. És com una petita televisió, són notícies, però no les vull ni escoltar, ja fa temps que només diuen mentides. El govern mundial, les forces de seguretat, ens menysprea, som perseguits, maltractats, assassinats...
|
Contactes
Registra´t
