| |
Surrealista 11 i epíleg
 dimecres 2/juny/2010 - 12:46  821  6
Ja havien passat quasi dos mesos, l'estiu arribava a la seva fi i el setembre va començar amb pluges intenses que el van mantenir prou atrafegat com per interrompre les visites.
Quan, per fi, pogué acostar-se a l'hospital, trobà el llit buit. Va preguntar i li digueren que feia una setmana que s'havia despertat i que aquell matí li havien donat l'alta. En Marc, angoixat, va sortir al carrer.
I ara què? Com la trobaria? On podia haver anat? Hauria tornat a Barcelona? I, si era així, com la localitzaria? A l'hospital no li donarien l'adreça i la city era massa gran per buscar-la. Seria com trobar una agulla en un paller. Però havia de fer quelcom. Era important trobar-la per dir-li el què sentia, no podia deixar escapar aquesta oportunitat que el destí li havia donat per ser feliç. Al llarg de totes aquelles setmanes se n'havia anat enamorant i, ara, no volia ni imaginar-se la vida sense ella. De sobte, un presentiment s'obrí pas dins el seu cervell. Era això, allà la trobaria! Segur que l'estava esperant.
Va arrencar a córrer cap a la platja, cada cop més ràpid, el temps jugava contra seva, no podia perdre cap segon. Conforme s'acostava, el nus a l'estómac es feia més i més gran. I si ella no sentia el mateix? Pantejava. Va tombar l'última travessia i va mirar cap al Passeig. On era? No es podia haver equivocat, el cor mai l'havia enganyat. Es va aturar, va mirar cap a les escales i, de cop i volta, la va veure, estava caminant cap a la vora del mar. Va fitar la mirada cap a l'horitzó. Tornava a repetir-se l'escena, els vaixells estaven desapareixent, la boira havia tornat. Però, aquest cop, ja no el preocupava, ara sabia totes les respostes. Va cridar-la.
La Carla portava moltes hores asseguda a la sorra. Quan va sortir de l'hospital no sabia on anar i, caminant sense rumb, es va trobar a la platja. Com l'altra vegada, es va asseure i tancà els ulls. Aquells últims dies havia estat donant-li voltes a tot el què li havia succeït. Una veu desconeguda li parlava, li explicava la seva vida i li omplia el cap. Anava recordant tot un munt d'històries sobre persones que no coneixia i, aquella veu, greu i alhora dolça, l'anava inundant d'un sentiment que feia temps que creia que mai tornaria a sentir. No podia ser! S'havia enamorat d'una veu? I, per què no li semblava del tot estranya? Qui era l'home (segur que era un home) de la veu misteriosa? A l'hospital no s'havia atrevit a preguntar res, no fos que creiessin que patia alucinacions i no la deixessin marxar i ara se n'arrepentia. El tornaria a veure?
- Carla! Carla!
Va semblar que el sentia perquè es va aturar un instant. Va tornar a cridar-la mentre corria cap a ella.
- Carla! Espera'm!
Aquest cop si que l'havia sentit. Es gira, alçà els ulls cap a on ell estava i li somrigué.
Quan va arribar al seu costat, la boira ja li cobria els peus fins els turmells. Sense deixar-la parlar, l'abraçà i, a cau d'orella, li xiuxiuejà:
- Jo també vinc. T'estimo. Anirem junts.
I, agafats de les mans, s'endinsaren a la boira.
EPÏLEG
Quan, deu minuts més tard, la llum del sol va tornar a il·luminar-ho tot, la platja estava deserta, havien desaparegut.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
