|
UN CIRC A CASA O LES CONTRADICCIONS DE SER PARE.
dimecres 2/juny/2010 - 02:27 629 7
Arribo a casa més o menys cansat d’una jornada més o menys laboral. Em dutxo. Quan surto de la dutxa i estic a punt d’anar a la biblioteca tot i esperant que es faci l’hora de sopar, la meva filla petita em barra el pas. M’he d’esperar a que ella em cridi. Naturalment a casa meva – com a gairebé totes i gràcies a Déu – manen les dones o sigui que vaig al meu llit i em poso a llegir un Astèrix sense inquirir res .
Al cab d’una bona estona – però sense deixar-me saber com acaba”Astèrix i els Jocs Olímpics – la meva filla em diu que m’he de trajar perquè anem de casament. No pregunto res. Em poso americana i corbata i vaig a la biblioteca. Sóc obedient de mena, jo.
www.youtube.com
MÚSICA OBLIGATÒRIA
Celebrem unes noces solemnes. Es casen la Llulla i en Llull dos cobaies – mascle i femella, perquè es veu que entre el món de les cobaies els casaments homosexuals encara no estan permesos -. Jo lamento – internament, és clar – per en Llull, per molt savi que sigui, es fot en un embolic que ni se l’imagina.
Ara bé: el raonament familiar és tradicionalista i, per tant, si més no contrastat i respectacle. Les dones de la casa volen que la Llulla i en Llull tinguin fillets però abans de posar-los junts a una gàbia i que comencin a copular com a bojos – és un dir, jo penso que estan bojos els que no copulen – es considera que han d’estar casats amb tots els ets i uts.
L’església és una immensa capsa de cartró que la meva filla ha guarnit amb detalls gòtics i modernistes, que són la cosa més alegre que ha donat l’art català.
Els nuvis van vestits solemnement: ell porta una corbata vermella i ella una mena de capell blanc. Adonant-se de la trascendental importància del moment – aconseguir el salvaconducte a poder reproduir-se – ni l’un ni l’altre fan cap gest per tal de recuperar la seva nuesa. Fins i tot ella sembla que llueixi un pentinat especial i que ell s’hagi respallat els pèls com Déu mana..
Oficia la cerimònia, des de dins de la seva peixera – no cal dir-ho – Mossén Neptú, que té tres grans avantatges sobre tots els mossens que han passat per aquest món: no té memoria ( i, per tant, oblida i perdona els pecats inmediatament ) , mai no va vestt de negre ( que, sigui la fusió de tots els colors o la negació de tots els colors, és la viva imatge de la tristor i les tenebres)i,sobre tot, és mut ( es a dir, no diu mai tonteries i és hiperbreu ).
Trobo inadeqüat que la tortuga Ermesenda sigui l’encarregada de dur els anells als nuvis. Ja se sap que les tortugues sempre arriben però també que el més probable és que arribin tard. En aquest cas, però, com que la cerimònia no comença fins que ella és davant de l’altar, no hi ha problema. Fins i tot sembla que s’emocioni i plori una mica – jo pensava que els que ploraven eren els cocodrils, però ja se sap que els de lletres ho ignorem tot de tot-, cosa que, de rebot, ens fa emocionar als altres.
Qui fa de testimoni és el gat, que va guarnit amb una immensa corbata blava i s’ho mira tot plegat amb una mirada felina, es a dir, penetrant i mostrant una immensa paciència. De tant en tant, suposo, sense poder-ho evitar, badalla. No entenc com ningú no li ha ensenyar que al badallar s’ha de posar la pota a la boca. I més a una cerimònia, coi. Ara, quan toca signar l’acta, el cop d’urpa entintada sobre el paper és magnífica ( després està una eternitat llepant- se la pota perquè aquesta estava mullada amb Nocilla i al nostre gat – ignoro si és una tendència general o no- la xocolata li provoca un èxtansi gairebé místic, com ala major part de la família, per altra banda )
La meva dona se n’encarrega de les llums i la meva filla gran de les flors. Els focus resalten l’importància i la trascendència de cada moment i els pètals de flors i l’arros, a banda d’afegir més bellesa al que ja en sí mateix bell, demanen a Nostre Senyor que la descendència de la Llulla i en Llull sigui sana i fecunda.
A mi em deixen d’encarregat de la música sempre que no posi ni en Raimon, ni en Brel, ni en Brassens, que són els meus cantants preferits. Opto per un clàssic d’aquells que sempre et fan quedar bé: la marxa nupcial del Lohengrin de Wagner. Sempre m’ha agradat més que la de Mendelsohn i no precisament perquè Wagner fos ari i Mendelsohn fos jueu, que jo crec que a aquests nivells de geni, això de la raça no es nota.
La veritat és que tot plegat és a l’hora entranyable, divertit i emprenyador.
Entranyable perquè la meva filla ho ha preparat amb tota l’ilusió del món i perquè s’estima fins a l’infinit totes aquestes bestioles que formen part de la nostra família.
Divertit perquè és divertit, simplement. I perquè sorprén que tots els que hi participem ho fem amb tota la solemnitat del món, sobre tot els animals, que són els veritables protagonistes. Sembla mentida que li segueixin el rotllo d’aquesta manera. Per a que després surtin els científics i ens diguin que no tenen ànima ( i, de passada, que no en tenim nosaltres, la qual cosa és molt més probable, és clar...).
Emprenyador perquè els animals no són joguines i hom té la sensació brutal que la meva filla petita això encara no ho enten ni nosaltres no li ho deixem prou clar.
Emprenyador perquè tinc la sensació que a casa ens estimem moltíssim els animals però no els respectem, sinó no haguèssim fet / permés aquesta bufonada.
Emprenyador perquè jo, aquell mateix dia, havia escrit:
“Mai no m’han agradat gaire els circs. Penso que les persones que hi actuen sovint han estat ensinistrat des de molt petits i que han aconseguit la seva habilitat a base de moltes plantofades. Penso que sovint són gent als que se’ls ha robat l’infantesa per tal que d’altres infants frueixin de jocs malabars.
Pel que fa als animals, encara pitjor. Ens creiem amb el dret a convertir-los en pallasos a cops de fuet i de fam. Quan apallassem els animals, quan els fem fer cabrioles impresentables, quan els fem saltar per cercles de foc, quan posem el nostre cap dins la seva boca després d’haver-li trencat totes les dents, no només manquem el respecte a la creació sinó que ens manquem el respecte a nosaltres mateixos. Es evident que a una humanitat civilitzada aquestes pràctiques li haurien de repugnar.”
Emprenyador perquè ha posat el dit a la llaga en les contradiccions que suposa fer de pare.
Potser per això, quan ja es podia donar les bestioles per ben casades, he dit: “ara ja n’hi ha prou de cerimònies. Ara toca que a cada un dels assistents ens preparis un bon tiberi”.
No cal dir que la meva filla petita ja el tenia preparat i, per tant, no tinc clar, si al final de tot plegat, i malgrat tots els malgrats, tots no vàrem acabar contents.
Per cert el pastís de noces, fet a base de síndria, cols i pastanagues, en Llull i la Llulla i l’Ermesenda el van trobar excepcional. Pel meu gust era massa de règim.
Pel gat.massa vegetarìà.
O potser és que sovint només penso amb la panxa, jo
|
|
|