| |
Surrealista 9
 diumenge 30/maig/2010 - 01:54  747  0
- Pilar! Pilar!
- Eh? Ah, ets tu Marc, què et porta per aquí?
- L’accident. Que em podries explicar com estan les víctimes?
- Ssss! No parlis tan alt. Vine cap a la cafeteria i en parlem
Es van asseure i la cambrera els portà les begudes. La conversa era fluida entre ells, el passat només era un bon record. Li va explicar la gravetat de la situació. Tot i que l’airbag l’havia protegit, l’impacte l’havia llençat contra el parabrisa, tenia una fractura de crani i un coagul al lòbul temporal que li havien provocat un coma profund. Com sempre en aquests casos, els metges no tenien ni idea de com evolucionaria ni de quan despertaria. Havien trucat a la família i esperavent que arribés la filla.
Van quedar en trucar-se si havia cap novetat i es van despedir amb un petó a la galta.
Com que quasi era migdia, en Marc va decidir entrar al restaurant on habitualment feia els àpats a menjar quelcom. Després es passà per la redacció, escriví l’article i deixà el reportatge sobre la taula del cap. Quan arribà a casa, el Neo li saltà a sobre. Va agafar la corretja i el tragué a fer un vol. Aquest boxer magnífic era tot el què s’havia quedat deaprés del divorci, la resta se l’emportà ella. No havia volgut problemes, ben mirat, el “fill de puta” infidel era ell i una separació amistosa era el millor per a tots dos. Li va costar renunciar a la casa perquè se l’estimava però, per què volia tan d’espai? Un petit loft amb un pati pel Neo en tenia més que suficient.
Tornà a pensar en els fets del matí. No havia pogut aclarir res i, tot plegat, li començava a semblar una il·lusió, una fantasia pròpia de la seva ment paranoica. Ara somiava despert i imaginava que vivia situacions irreals. S’estava tornant boig? Aquell aïllament que s’havia autoimposat no li estava portant res de bo, potser hauria de fer un replantejament de la seva vida. Va decidir oblidar-ho. Demà potser ho veuria més clar.
Al dia següent, el cap li va retreure la simplicitat del reportatge. Això era tot el què n’havia tret? Esperava més d’ell. Amb els anys que feia que treballava podia haver-se esmerçat una mica més. Semblava un escrit de becari. Quan va sortir del despatx, la sensació de ser un fracassat l’omplia tant que no va ser capaç de fer res de bo. Va repassar l’article buscant-ne les errades. No n’hi havia però, potser sí que era fluixet. No tenia ganxo. Va decidir tornar cap a l’hospital a veure si la dona havia despertat i podia parlar amb ella.
A l’arribar, va buscar la Pilar que li va dir que tot continuava igual. L’havien traslladat a l’UCI per tenir-la en observació. La filla havia vingut però havia marxat al vespre al veure que no podia fer res. En Marc li va demanar si podia veure-la i el va acompanyar fins la sala.
Quan la va veure, per poc es desmaia allà mateix. No podia ser! Era la dona del matí, la de la platja. Ara els batecs se li havien descontrolat, li tremolava tot el cos i el cap li retrunyia com si dins seu un grup de bateries estiguessin assajant per al proper festival de rock. Intentant que no se li notés a la veu, va demanar si es podia quedar una estona. La Pilar el va mirar estranyada però li va permetre i se’n va anar.
|
Contactes
Registra´t
