| |
Surrealista 8
 dimarts 25/maig/2010 - 01:37  1045  1
Quan hi va entrar, la recepcionista li digué que el senyor Martí, el cap, acabava de preguntar per ell. Es va dirigir cap al despatx i va picar la porta de vidre. Des de dins li va fer senyals perquè entrés i, sense deixar-lo parlar ni desitjar-li un bon dia, li espetà:
- Has d’anar a l’hospital. Hi ha hagut un accident a la sortida del poble i han portat els ferits cap allà.
- D’acord, ara hi vaig, però primer volia...
- Ara no Marc, tinc molta feina i tu has d’anar a averiguar què ha passat.
- Sí, però...
- No siguis pesat – el to de veu era més fort i més dur – vés i redacta l’article. El vull veure aquesta tarda a primera hora sobre la meva taula.
S’aixecà d’una revolada i fent mitja volta va sortir. De l’emprenyada, va donar un cop de porta tan fort que la va fer vibrar. Va sentir l’escridassada del cap però decidí ignorar-lo. Notava com els ulls dels seus companys el fitaven amb menyspreu. Tan se li enfotia. Sense girar-se, es dirigí amb passes ràpides cap a la sortida.
Va decidir anar a peu. Total, només eren deu travessies i caminar li aniria bé per calmar-se. Va procurar esbargir els pensaments que el neguitejaven i es va centrar en la investigació de l’assumpte. Va entrar per urgències i va preguntar per les víctimes de l’accident. La noia de darrere la finestreta el va adreçar cap a un mosso que estava assegut a la sala d’espera.
- Bon dia! Sóc en Marc Ferrer, redactor del diari El nostre poble. – li digué
- Bon dia
- Em podria explicar què ha passat?
- Una dona, amb un Jaguar negre, s’ha saltat un stop, s’ha emportat per endavant el senyal de tràfic i ha entrat per l’aparador de Can Boter
- Déu meu! Està viva?
- Això sembla, però és un miracle, es podia haver matat.
- On la tenen?
- Ara està en observació
- Està desperta?
- Quan l’ambulància l’ha portat estava en coma. El metge està fent-li proves per fer una valoració de les ferides.
- Hi ha més víctimes?
- Una dependenta té talls a les cames de l’impacte dels vidres trencats i la mestressa té un atac de nervis de l’ensurt, però res greu.
- Que podria parlar amb elles?
- Ara no. Primer hem de fer els interrogatoris i fer una avaluació dels danys
- Doncs bé. Moltes gràcies pel seu temps
- De res. Passi-ho bé
Amb allò no en tenia ni per començar. Hauria de buscar algú de dins que li permetés acostar-se als ferits sense que la policia se n’assabentés. Estava de sort! Pel passadís s’acostava la Pilar, aquella infermera amb la que havia mantingut una història feia un parell d’anys. La cosa no havia funcionat però havien quedat com amics.
|
Contactes
Registra´t
