| |
Surrealista 7 bis
 dilluns 24/maig/2010 - 03:15  739  0
La lletra de la cançó la va fer pensar. Ella també necessitava despertar en un dia radiant. Al mirar pel retrovisor per fer marxa enrera el veié. Estava aturat a la cantonada i la mirava. Què volia? Era un desconegut. Només havia estat una abraçada i encara no sabia què li havia passat pel cap quan li ho va permetre. Des de quan intimava amb desconeguts? I amb aquella pinta (arrecada, pircing...). Només li faltaria això, una aventura, com si no tingués prou maldecaps.
Quan en Marc va reaccionar, la dona havia desaparegut. Va apressar el pas en direcció al centre del poble per anar cap a la feina. Aquell somriure l’havia trasbalsat. Havia passat de debò o s’ho havia imaginat? Aquell dia s’estava convertint en un malson, primer l’esquela, després l’estranya boira i al final aquella mirada. Se li havia insinuat? Ja hi tornem, un altre cop veient fumaroles. Potser s’estava tornant boig, igual era veritat que la gent de l’Empordà estava tocada per la tramuntana, ara fins i tot somiava despert i confonia realitat amb fantasia. Al passar per davant del parking descobert la va tornar a veure i s’aturà. Ella va fer com si no el conegués i arrencà.
Va sortir sense aturar-se a dir-li adéu i enfilà cap a la carretera. Les imatges del què acabava de passar a la platja tornaven un i altre cop i la sensació que estava cometent un error es feia cada cop més forta. Per què s’havia deixat abraçar? I, a més, per què s’havia sentit tan bé dins els seus braços? Què li estava passant? D’acord, estava més avorrida que una ostra però, finalment era lliure. El què passava era que no se’n sabia avenir, tants anys fent de mainadera, prioritzant els desitjos i les necessitats del marit i la nena, s’havia acostumat a no pensar en ella i ara, que estava sola i que no havia de demanar permís ni explicacions a ningú per fer el què volia, no sabia com manegar-s’ho. Hauria de fer-se un... Quan va veure l’altre cotxe ja era massa tard. Intentà frenar i girà el volant cap a la dreta. L’últim que va veure va ser l’indicador de STOP que se li venia a sobre. Després tot es tornà negre.
Mentre, en Marc va decidir deixar-se de romanços i anar cap a la redacció del diari local a parlar amb el cap perquè li aclarís allò de l’esquela. Igual era una broma dels colegues. He he, que divertit! Si era així ja els hi ensenyaria ell el què era fer bromes. I si era...no volia tornar amb la paranoia, millor preguntava i sortia de dubtes. Com a mínim podria resoldre l’entrellat d’un dels misteris.
|
Contactes
Registra´t
