| |
Surrealista 6
 divendres 21/maig/2010 - 03:03  785  0
Tenia tot el què necessitava per viure, econòmicament no li mancava res, però, animícament estava feta pols. No aconseguia que l'entengués ningú. Els seus desitjos, anhels, mai es farien realitat. Havia perdut tota esperança. Només li quedava la imaginació i, fins i tot això havia deixat d'omplir-la. Ja no podia seguir vivint en aquell món paral•lel imaginari on s'havia amagat tota la vida. Havia de fer un pas endavant. Es deixà caure a la sorra i tancà els ulls. Un munt d’imatges es superposaven, apareixien i es diluient per donar pas a d’altres. Quin mareig! Va obrir els ulls i...no va veure res.
S’alçà ràpid i començà a caminar. No sabia ben bé cap a on anava. Una lleu esquitxada li va fer canviar de direcció i, per un moment, va intuir una presència. No estava sola, allà hi havia algú més, però no podia veure res. Una esgarrifança la féu tremolar i apressà el pas. El neguit la va fer ensopegar i va perdre l’equilibri. Aleshores, unes mans sortides del no-res l’agafaren i va poder mantenir-se dempeus. Sense saber amb qui parlava digué:
- Gràcies
- No es mereixen – una veu greu, d’home, li respongué
- Què està passant? – preguntà, dirigint-se cap al lloc d’on provenia la veu
- No en tinc ni la més lleugera idea. Sembla un banc de boira, però no ho havia vist mai
- Saps com sortir d’aquí?
- Potser. Dona’m la mà i no et separis de mi.
Van caminar en silenci durant una breu estona.
- Compte! Aixeca el peu, hem arribat a l’escala.
Conforme anaven pujant la boira s’esclarissava. A l’arribar al Passeig, es van girar i...que estrany! Tot tornava a ser com abans: el mar, els vaixells, la sorra...La boira s’havia esvanit com un miratge al desert.
En Marc es va mirar la dona que encara tenia agafada de la mà. Era la de la cafeteria. Amb timidesa, li somrigué i intentà parlar, però les paraules que li ballaven pel cap no li sortien per la boca.
Es van quedar així, mirant-se i amb les mans agafades. La Carla, neguitosa, va trencar el silenci.
- Quina cosa més rara. Què deu haver passat?
Pres d’un impuls sobtat, en Marc, enlloc de respondre, la va atraure cap a ell i l’abraçà. Ella no va oposar resistència. Semblava com si ho desitgés. Van restar una estona. El temps s’havia aturat i cap dels dos feia cap moviment per deslliurar-se.
- Nang, nang, nang...- les campanades del rellotge de l’església van trencar aquell moment màgic.
- Eh...d’això...encantada de coneixer-te...gràcies per tot...he de marxar...fins un altre...
I, amb un somriure enigmàtic i, per què no, amb un lleu matís de sensualitat, el deixà palplantat i s’endinsà al poble.
|
Contactes
Registra´t
