| |
Surrealista 4
 dimecres 19/maig/2010 - 01:40  762  4
Va mirar la dona, era una mica gran però tenia un indubtable atractiu que el posava un pel neguitós. Sempre passava amb les que li agradaven. Se li va acostar i li va preguntar l'hora. Ella el va ignorar, o això va creure, perquè ni es va girar ni li va respondre. Potser no l’havia sentit – es va dir amb un punt d’optimisme - semblava capficada mirant una cosa que havia tret de la bossa. Va voler tornar-hi, però s’hi va pensar massa i va treure conclusions no gaire afortunades. Potser era cert, potser no el veia, potser no hi era. Amb això que ella es va tornar a apropar i li va demanar al cambrer si coneixia una adreça.
- El carrer Pintor Fortuny és per aquí a prop?
- A veure...bé, molt a prop no. Hauria de seguir recte aquest carrer - amb el dit assenyalà cap a fora - unes vuit travessies i quan vegi el concessionari de la Nissan girar cap a la dreta.
- Gràcies - digué la dona - i, fent com un esforç, s'aixecà.
Per un instant les mirades es creuaren...la dona tenia els ulls tristos...semblava molt cansada. Malgrat tot, li somrigué...i se n'anà amb pas lent cap a la porta d'entrada.
Ell volia creure que ella l'havia mirat, que no era un miratge, que no era el fantasma que ell creia.Va sortir darrera, però, com feia sempre que algu l'atreia, va marxar en direcció contraria. Parlava sol i es deia allò de sempre. Que no havia estat, que no era ningú i que, encara que molts cops havia volgut creure el contrari, a la majoria no els agradava ni el miraven amb l’intenció de provocar-lo o de seduir-lo, que tot eren imaginacions seves, fantasies d’una ment enrevessadai un pèl luxuriosa.
Va girar cua i va agafar el carrer que el portava cap al passeig, volia sentir-se viu, volia que l'aire del mar li clavés l'hostia que necessitava per sentir-se viu. Caminava sense gaire fe en res, portava un temps que estava decebut de tot i tots, i aquell dia s'havia complicat per culpa de la necrològica que el tenia capficat, però, estava segur, la platja li faria veure que estava viu. Unes passes només i ja hi seré – pensava. - el passeig, la platja, el mar, apareixerien davant d'ell i.......
Què estava passant? On era el passeig? Una boirina ho enterbolava tot. Era una boirina extranya, semblava surar per sobre l'aigua i, lentament s'endinsava cap al poble.
No és possible - es digué. Si quan he sortir de la cafeteria feia sol, i es girà per mirar enrera. Allà al fons la llum del sol lliscava per les façanes de les cases. Tornà a mirar cap al mar. Ara la platja ja havia desaparegut sota la boira. Preocupat i a les palpentes s’endinsà al buit caminant de memòria cap a les escales que baixaven a la sorra. Conforme s'acostava una esgarrifança li començà a pujar cames amunt. Ara tremolava, i l'angoixa del pit s'havia fet més i més forta. Quasibé no podia respirar. Per un moment va pensar en aturar-se i fer marxa enrera, però no podia, les cames no l'obeien. Continuava baixant les escales.
|
| |
|
Contactes
Registra´t
