|
Surrealista 3
dimarts 18/maig/2010 - 03:28 815 2
Es dirigí al cambrer:
Perdó, tens foc? - li va dir amb una cigarreta a les mans – no sé com m’ho faig que sempre perdo els encenedors.
Un moment – i treient un bic de sota la barra li encengué la cigarreta.
En Marc se la va quedar mirant. No tenia el cap clar. Què era allò que l'havia trasbalsat? El seu nom i cognoms a una esquela? Quina bestiesa! Ho tornà a mirar. A veure...Marc Ferrer Martí...no podia ser ell, hi deuria haver un munt d’homes amb aquell nom i cognoms. Bufa, quin descans, per un moment...però no estava tranquil, el dubte s’anava obrint pas en el seu cervell. Sí, tenia un nom força corrent però...no recordava ningú més que es digués així al poble. I era un poble prou petit com perquè es conegués tothom.
Quan tornà a aixecar la vista del diari ella ja no hi era. On s'havia ficat? La cafeteria estava quasi buida. Sortí al carrer i mirà en totes direccions. No se la veia per enlloc. Com podia haver-se esfumat tan ràpidament? Amb la sensació que alguna cosa important se li estava escapant va tornar a entrar. I, aleshores, la va veure. Estava baixant les escales del lavabo.
Què estava passant? Per què aquella angoixa? Per què allò de llegir un nom per un altre? Tenia la sensació de ser un fantasma enmig de tanta gent, passar desapercebut, quelcom no habitual, perquè el seu estil era tot el contrari de la discreció, a més, s'afegia allò d'aquella dona que l'havia tocat en una fibra íntima que no sabia o no volia analitzar.
Torna a agafar el diari, segueix clavat en les notes necrològiques, no entén com una associació de la que forma part pot posar una esquela recordant el membre excepcional que ell era, no hi havia dubte, el donaven per mort. El seu cap bullia, havia de pensar ràpid, què estava passant? S'estava angoixant per moments, com podia ser? Què volia dir? Que no riuria? No ploraria? No tindria sexe? Potser això últim el preocupava més, era així de ximplet, sempre fent bromes i ara seguia igual, malgrat no saber on estava.
|