| |
Surrealista. Capítol 1
 diumenge 16/maig/2010 - 04:55  877  2
En Marc s'aixecà del llit, feia un dia esplèndit, ni núvols ni tramuntana. Seria un bon dia. Un cop vestit es mirà al mirall de l'habitació. Força bé. Potser uns quilets de més, però...ben repartits. S'agradava. El cabell llarg i gris que quan bufava el vent li voleiava, els ulls negres, pregons, sota unes celles espesses, els llavis prims emmarcats per un bigoti i una barba ben poblada, aquests sí que eren negres, el pircing a la cella, l’arracada a l’orella esquerra...tot plegat conformaven una imatge plaent. Als 48 anys encara podia seduir, sobretot amb la mirada. Una mirada indirecta, plena de frases no dites però suggerides, una mirada...hi havia qui no li agradava el fet que no mirés directament a la cara de les persones quan parlava, però bé, sempre havia estat així... des d’aquell dia, aquell maleït dia Per què no mirava directament a la cara de la gent? Molts cops li havien preguntat. Vergonya? No, ni de bon tros. Falsetat? Ni en somnis. Timidesa? Potser una mica. Ben mirat era molt més senzill, no volia traslluir els sentiments, ja li havien fet prou mal.
Malgrat la imatge de home dur, s'hi amagava un romàntic somiador; aquella façana tot de negre amb cara de pocs amics, havia aconseguit que tothom s'allunyes d'ell, que el miressin amb un punt de respecte i por, que no sempre era benvingut pel seu tarannà afable, aquell tarannà que duia amagat i que necessitava conrear, perquè tanta duresa tambe li feia mal.
Aquell dia res no feia creure que hagués de ser diferent de qualsevol altre, tot estava com sempre, res feia creure el què anava a succeir.
|
Contactes
Registra´t
